EUROPA, I MÉS
Núm. 40 / Juny 2004
Potser aquesta vegada les eleccions europees ens han fet pensar una mica més de lhabitual. Potser perquè el tema de la constitució europea es veu ja més proper, i va quedant força clar que algunes coses que, des de la nostra perspectiva, haurien de ser bàsiques, resulta que són les que estan més penjades.
Perquè lEuropa que sestà construint és una Europa de forts llaços econòmics, però de molt poca consistència social. No hi ha mecanismes que assegurin per exemple un salari mínim igual per a tothom, ni un sistema dimpostos progressius iguals per a tothom, ni una capacitat de control eficaç de la despesa energètica, ni del negoci de les armes A més, és clar, de temes que des del punt de vista democràtic haurien de ser tan obvis com el de la defensa de les llengües i cultures sense estat.
Europa és molt important, però la seva construcció sha començat a partir dels interessos del capital. Que és una manera de començar, certament, però que vol dir que tot anirà coix durant molt de temps. I que caldrà lluitar molt per aconseguir que aquests aspectes bàsics des duna perspectiva desquerres i cristiana arribin a ser el que han de ser. I per cert, parlant de perspectiva cristiana: les famoses arrels cristianes dEuropa que determinats sectors voldrien que sesmentessin explícitament a la constitució, seran autèntiques si saconsegueix una Europa digualtat i solidaritat, i en canvi no ho seran pel simple fet de fer-les constar -innecessàriament, daltra banda- en un paper.
Però encara hi ha un altre punt important, a lhora de pensar en Europa. I és que la unitat europea no deixa de ser una aspiració parcial, que pot acabar essent, simplement, una barrera més en el mapa del món. Perquè lobjectiu no és la igualtat i la justícia entre els membres de la Unió Europea, sinó la igualtat i la justícia entre els membres de la humanitat. O sigui: que als països del sud-est asiàtic no tinguin la temptació de reduir els salaris i suprimir les vacances per aconseguir que allà shi instal.lin les empreses occidentals, i que als Estats Units no es creguin amb dret a malversar sense miraments lenergia o amb dret de no sotmetres al Tribunal Penal Internacional
La lluita, ara, efectivament, és global.
DIU QUE DIVIDIRAN LA DIÒCESI DE BARCELONA
i que ho faran des de Roma, per decret, sense preguntar ni tenir en compte els barcelonins, que són els afectats.
Realment, després dun any en què, amb el nostre vot, hem canviat el govern de la Generalitat i el govern de lestat, costa de sentir-se mínimament còmode en una Església que actua així. I més encara si hom recorda que Jesucrist deia que no shavien de copiar els usos dels governs absolutistes del seu temps, sobre els quals té expressions de notable ironia, i preconitzava un funcionament participatiu dins les comunitats. Ves per on, ara que les societats intenten ser més o menys democràtiques, lEsglésia va cada cop més en sentit contrari
Veure, mirar... --------------------
LA CONSULTA SOCIAL EUROPEA: CREANT ESPAIS DE PARTICIPACIÓ
Mònica Cano
La Consulta Social Europea que es va dur a terme el 13 de juny és una de les principals activitats i accions de carrer dun procés ampli que pretén promoure la participació ciutadana, orientada a transformar la realitat en què vivim, definir la societat que volem i posar en pràctica alternatives existents per tal de construir-la, i que també anomenem Consulta Social Europea (CSE). Per això, el procés de la Consulta lentenem com un procés de transformació social col·lectiu i personal, de fons i a llarg termini en el qual moltes persones hi participem dia a dia i de forma quotidiana segons la nostra disponibilitat i les nostres possibilitats. Hi ha molts aspectes de la nostres vides, daquest món, que no funcionen i sabem que existeixen alternatives. Volem conèixer-les, compartir-les, aprofundir en elles i posar-les en pràctica. Thi apuntes?
Així, el 13 de juny, coincidint amb les eleccions europees, sortim al carrer a preguntar sobre cinc àrees temàtiques: Democràcia, Constitució europea, Guerra i altres formes de violència, Ecologia i medi ambient i Economia. I la fem coincidir amb les eleccions europees perquè volem arribar a molta gent i, sobretot, per fer més visibles i evidents les mancances del sistema de democràcia representativa que impera actualment, tot utilitzant les seves eines (lurna i el vot) duna manera molt més democràtica, creativa i participativa, i amb molts menys recursos. Els punts de consulta (meses de votació) volen esdevenir petits espais de trobada on aprofundir en els diferents temes tractats i on oferir informació per contactar amb persones i col·lectius que ja treballen aquests temes. Uns punts de trobada que ajudin a formar opinió i donin loportunitat dampliar coneixements i generar més xarxa ciutadana.
Des de Madrid, Galícia, Castella-La Manxa, les Illes Balears, País Valencià, Aragó, Andalusia, Extemadura, Castella-Lleó shan apropat al procés de la CSE, generant ja per això una xarxa ferma entre col·lectius diversos de la qual esperem alimentar-nos mútuament uns i altres.
Les preguntes de la CSE es generen i decideixen als grups locals i, per tant, això vol dir que les preguntes daquesta consulta social varien en funció de la localitat o el territori on es fa. Aquesta diferència en relació a experiències anteriors (com la consulta per a labolició del deute extern i la consulta contra la guerra) respon a que la CSE pretén ser, sobretot, un procés local de participació ciutadana i per tant, tractar també qüestions locals que ens afectin en el nostre entorn més proper i quotidià. Durant mesos hem promogut la creació despais de debat sobre les cinc àrees temàtiques ja esmentades. Hem compartit reflexions i hem posat en comú alternatives existents. A Catalunya hem realitzat quatre jornades de reflexió, debat i mostra dalternatives sobre els temes abans esmentats organitzades pels grups locals de Sant Andreu del Palomar, lEixample, Sants - Les Corts i el Masnou. Amb el treball recollit a les diferents jornades, i amb la col·laboració de persones i entitats que treballen aquests temes, hem generat les preguntes que finalment fem a la consulta.
A diversos llocs de Catalunya i lestat espanyol shan generat preguntes pròpies del territori que permetien lligar aspectes locals i aspectes globals, a lhora que copsar la opinió del veïnat sobre temes que ens són molt propis per la proximitat: a Sant Andreu de Palomar preguntant per les Casernes, a Santa Coloma de Gramenet sobre Can Zam, a lEmpordà sobre limpacte ambiental que es produeix a la seva costa.....
No hem daturar-nos aquí, cal mantenir el treball local, cal lligar aquests problemes amb qüestions globals... Potser les recomanacions de lOrganització Mundial del Comerç tenen més a veure del que creiem amb les privatitzacions de serveis que estem patint... i ens cal una mirada ampla per poder incidir duna manera més afinada a les nostres lluites quotidianes.
El darrer cap de setmana de juny farem a Barcelona una reunió estatal per tal de valorar com ha anat el 13 de juny i per on creiem que cal continuar la feina.
Finalment, volem insistir en la necessitat de donar continuïtat a processos daquest tipus, en què la nostra participació no es limita a activitats i accions puntuals sinó que va una mica més enllà i es manté de manera regular i quotidiana al llarg del temps. La teva participació personal és fonamental perquè ningú participarà per tu. Si us plau, visita la nostra web (www.consultaeuropea.org) per participar en la consulta.
Mònica Cano és membre de CSE de Sant Andreu
La palmera i la font--------------------
EL QUE EM FA VIURE
Joan Cuadrench
Sempre resulta difícil sintetitzar el que es viu més pregonament; també ho és quan et pregunten sobre el que és més important en la pròpia vida cristiana. Amb tot, sempre va bé fer aflorar el que vius normalment i adonar-te del que taguanta, especialment quan els temps són dincertesa i de sequera.
Tot seguit, algunes pinzellades del que crec que m ajuda i dóna consistència a la meva vida de fill de Déu i deixeble de Jesucrist que, segurament amb molta precarietat, procuro viure, això sí, amb joia i ben convençut que dóna sentit a la meva vida i em fa feliç, molt feliç.
- La pròpia història personal enforteix la fe cristiana. Al llarg del temps tadones que la pròpia història personal és Història de Salvació. Ara ets el que Déu tha anat fent a través de la teva família, amics, parròquia on has crescut, comunitats en les quals has viscut, els llocs, les persones, els ambients... Sobre aquests fonaments la fe sha edificat i enfortit.
Per això és tan important estar arrelat en un poble, tenir un entramat de relacions personals, formar part duna comunitat. Anar per lliure, viure sense comunitat, empobreix i posa en camí vers la increença.
- El testimoniage de moltes persones. Hi ha molts cristians que than marcat i han sigut un punt de referència: a la pròpia família, sacerdots, amics, persones concretes... En ells has pogut veure que és possible viure com Jesús, estimar i donar-se com Ell perquè has vist persones que ho han fet, moltes vegades duna manera senzilla i anònima.
Avui, més que mai, necessitem testimonis que impulsin i estimulin a viure amb joia la fe.
- La pregària. És l´aire que ens fa respirar. És el moment dobrir el cor, descoltar i de parlar a Jesucrist. Nestic aprenent cada dia una mica més, perquè no se nacaba de saber mai prou. No trobes el temps, però veus que la necessites, que és un moment de transfiguració, com Jesús en el Tabor. La pregària et transfigura, fa que la nostra vida i la nostra realitat les puguem veure a la llum de Déu i aleshores les veiem duna altra manera, nova, lluminosa.
- LEucaristia. Sense la celebració de lEucaristia no podría viure la fe; hi trobo aliment, força. És lencontre amb el Senyor, amb la seva paraula, amb la seva vida lliurada per nosaltres. És lencontre amb els germans, amb el poble cristià senzill i normal. És el moment dexpressar la joia de ser deixeble de Jesús, és el moment de portar-hi els sofriments i angoixes, les alegries i esperançes de tanta gent. També hi experimento plàsticament que formo part dun poble, el poble de Déu, sota el guiatge de lúnic bon Pastor, Jesucrist. Llàstima que no ho sapiguem expressar prou bé i no ens en sortim a convidar a participar-hi, tot dient: «Veniu i ho veureu».
- La responsabilitat del compromís. La fidelitat a la pròpia gent amb qui vius i comparteixes la fe, els llocs on estàs, també ajuden i estimulen la vivència de la pròpia fe.
Els altres, les persones amb qui et relaciones i convius, et fan veure que la fe no és per a tu sol, que no és una bombolla per a viure tranquil, sinó que et porta al compromís, que has de ser testimoni i transparència de Jesucrist allà on ets. Això et fa sentir responsable de portar la fe a la vida i per tant viure-la amb coherència. Aquesta responsabilitat testimula a enfortir la fe que vius.
- Sentir-te Església. Hi ha qui li és un entrebanc, però reconec que a mi majuda. La fe la vaig rebre a casa i a lEsglésia. No ha estat una conquesta meva, ha estat un regal que mha transmès el poble de Déu del qual formo part. Com a nivell humà rebem la llengua, la cultura, el tarannà del poble on naixem, malgrat els propis desastres i mancances.
He rebut rebut la fe a lEsglésia, que malgrat ser per cert preconciliar i tradicional, em donà un tresor.
Al llarg de la història de lEsglésia les marrades, els fracassos, el propi pecat... no han impedit que el Regne avanci i creixi, que la Bona Nova de Jesucrist arribi a la gent senzilla i això em fa tenir una mirada esperançada, procuro que ni les estructures envellides, ni el feixuc anquilosament em facin perdre la frescor de lEvangeli, sinó que mestimulin a viure la fe amb una major fidelitat i a posar el meu gra de sorra perquè el Regne avanci.
Joan Cuadrench és rector de la parròquia de Sant Sabastià, a Nou Barris de Barcelona
QUINS BENEFICIS ES PRODUIRIEN SI HI HAGUÉS DONES CAPELLANS?
Quim Cervera
Ja sabem que jurídicament dins lEsglésia catòlica no està establerta la possibilitat que les dones siguin capellans. També coneixem la inexistència de la voluntat política de la jerarquia de plantejar la qüestió. En general els teòlegs tampoc no estan massa per tal labor però alguns continuen opinant, i els biblistes continuen investigant si hi ha raons per negar aquesta possibilitat.
Però pastoralment ens hem de preguntar quins béns humans es produirien si fos així. I la consciència d´aquestes beneficis pot ser un conjunt de justificacions força raonable, que com a mínim s´ha de posar al mateix nivell que les investigacions teològiques i bíbliques.
No es tracta aquí de caure en els tòpics simplistes del paper de la dona, dels valors femenins, però sí que ens cal aprofitar del patrimoni ( i matrimoni!) que tenen realment les dones, en tota la història passada. Em refereixo a valors que sigui pel que sigui (no sabem ben bé les procedències de la diferència: segur que n´hi ha de psicològiques, i d´altres de més culturals, educatives...) aporten les dones, i són bones sensibilitats de per si mateixes. Cal que els homes els incorporem, en el que puguem, a la nostra forma de fer i de ser. Parlo de sensibilitats que fins i tot són evangèliques i pastorals, i a la vegada molt necessàries per la nostra societat avui, i per a la nostra Església.
Es tracta d´escollir per al servei eclesial, i/o evangelitzador la millor persona, la que té aquelles qualitats, i la que tots (la comunitat) veuen que pot fer-ho bé, serà feliç de fer-ho i farà feliç a d´altres, sense tenir en compte si és home o és dona.
Des de l´experiència (i aquí cada persona pot dir-hi la seva i seria bo que cadascú en fes la llista), podríem afirmar com a béns humans, i necessaris avui, procedents de les dones, si fossin capellans, els següents:
· El sentit pràctic i didàctic en les accions pastorals.
· El procurar sempre que la gent es trobi bé, saber crear un clima agradable, acollidor.
· Escoltar.
· Crear un espai on la persona es confessi, exposi la seva vida, el que li passa, amb confiança, amb seguretat i sinceritat i es pugui sentir animat, recuperat, perdonat.
· Ser més properes i més humanes que els homes en general.
· Ser més captadores dels sentiments reals, del que li passa a l´altra persona, i amb molt d´encert.
· Ser reproductores de la vida en tots els sentits: importància del menjar (banquet de fraternitat: tot va començar amb un sant sopar!); del menjar espiritual; de l´aigua, font de vida: les emocions positives d´afecte;...
Caldria que les comunitats cristianes catòliques es poguessin anar plantejant aquesta possibilitat pel bé pastoral, i també d´altres possibilitats, que també tenen altres confessions cristianes: matrimonis en què els dos siguin capellans (o bisbes), o una dona capellà (o bisbe) casada amb un home que pot col·laborar en el seu servei, o un home capellà (o bisbe), amb una dona que aporta les seves qualitats al servei de la comunitat... Potser per començar es podria ampliar a les dones lexperiència dels diaques casats.
Totes les situacions, per diferents que siguin, poden apuntar a una complementarietat cada cop mes necessària, i que cal que sigui més reconeguda, pel bé de la missió evangelitzadora i de la corresponsabilitat en la comunió eclesial.
DAVANT LEXPULSIÓ DELS IMMIGRANTS DE LA CATEDRAL
ACO (Acció Catòlica Obrera)
Davant lexpulsió del immigrants de la catedral de Barcelona que tingué lloc a la matinada del passat dia 6 de juny, creiem interessant publicar la reflexió que, amb el títol de «LEsglésia ha destar al costat de les persones més vulnerables», va fer pública el moviment ACO.
1. Una Església que genera imatges poc evangèliques
Els treballadors immigrants que shavien adreçat a la catedral per fer públiques les seves reivindicacions dobtenir el dret al treball i a lestada al nostre país nhan estat expulsats per la policia, contravenint els acords a què shavia arribat amb ells dabandonar pacíficament el lloc a les 9 del matí, acords que en canvi es van complir a lesglésia del Pi sense cap intervenció policial. Fins ara, cap responsable de larquebisbat no ha donat explicacions de qui i per què va avisar la policia.
Al costat daquest fet, hem viscut ben recentment al casament reial lactitud complaent de lesglésia amb els sectors més poderosos de la societat i, també, la seva insensibilitat davant el dolor de les persones no catòliques afectades pels atemptats a Madrid, que es manifestà en la forma que es féu el funeral destat.
Lopció preferencial pels pobres, doncs, que traspua lEvangeli, no es correspon a la imatge que en dóna lEsglésia.
2. Els homes i dones immigrants mereixen ser acollits com a fills de Déu
Els treballadors immigrants són un dels sectors més vulnerables de la nostra societat: shan vist obligats a abandonar la seva gent, el seu país, perseguits per la misèria; persones amb capacitat i voluntat de treballar, es veuen abocades a la precarietat laboral i a malviure sempre amb la por al cos de ser expulsades.
La seva precarietat és buscada per alguns sectors de la societat: les seves condicions de treball beneficien moltes empreses, pel baix cost dels treballadors, pel frau a la Seguretat Social i pel frau fiscal que comporten, i, de passada, es rebaixa el llistó de les condicions laborals en general. Lincrement daccidents laborals nés una mostra. La llei destrangeria i la seva arbitrària aplicació és, doncs, una mostra de lactitud hipòcrita de la nostra societat, que es beneficia dels immigrants però no els permet gaudir de drets laborals ni ciutadans.
3. La lluita és plural i té moltes formes
Des de lACO entenem bé què significa la migració, perquè molts de nosaltres, o els nostres pares van haver de fer aquest pas i aquest esforç. I també entenem què vol dir la seva lluita, perquè forma part de la lluita del moviment obrer, que ha fet possible el dret dels treballadors i treballadores a unes millors condicions laborals, a una educació, a una sanitat, a uns barris dignes. El dret a tenir papers és conseqüència directa del dret a viure amb dignitat i genera formes diferents de lluites.
En el pluralisme del nostre moviment, entenem que poden haver-hi organitzacions i estratègies diferents, sobre loportunitat de les quals es pot coincidir o no, però que no poden desqualificar-se o rebutjar-se a la lleugera accions com aquesta, basades en una legítima reivindicació i, que se sàpiga, pacífiques. Aconseguir millores és obligació i responsabilitat dels governs, de la societat en general i, naturalment, dels afectats.
4. Una intervenció policial poc oportuna
Perquè, en tractar-se de persones sense papers pot comportar accions legals que tinguin greus conseqüències per a elles, molt més greus que no si es tractés de gent de nacionalitat espanyola.
I perquè les esglésies han estat sempre lloc de refugi i de pau per als més pobres. Ho van ser fins i tot durant el franquisme, en condicions políticament molt més dures que les actuals. Moltes van acollir la creació dinstitucions democràtiques com han estat els sindicats, amb gran risc per part dels preveres que aleshores ho permetien. No cal que lEsglésia subscrigui necessàriament les reivindicacions que es fan al seu interior, però sí que és imprescindible lacollida i el diàleg.
Ens avergonyeix profundament lentrada de la policia en un recinte que té una gran càrrega simbòlica a Barcelona i ens comprometem a continuar treballant, cadascú des del seu entorn, la seva organització i la seva responsabilitat perquè els homes i dones treballadors puguin guanyar-se la vida amb dignitat.
MEL GIBSON: IDOLATRIA EN ESTAT PUR
Jaume Botey
Deixeu-me començar dient que la pel.lícula de Mel Gibson sobre la passió de Crist, com a pel.lícula no mha agradat. Al contrari de la majoria de pel.lícules, aquí els personatges no tenen vida, són estampes pràcticament estàtiques, quadres plàstics, marionetes. És una pel.lícula defectismes, de cromos lúnic fil conductor dels quals és la sang gratuïta i sense misteri. Sembla més aviat un festival de sadomasoquisme.
Com que ni tan sols no hi ha argument, com que està buida, tampoc la tortura no acaba fent el paper de fil conductor. Són seqüències inacabables de pallisses, fuetades i puntades de peu, lespectacularització de la brutalitat. No explica les causes de la Passió, ni el com o el per què shi va arribar, no sinteressa per la vida o els ideals de justícia de Jesús, no explica el seu enfrontament amb els poders i per tant oculta el seu missatge central. I finalment, oculta el més important, el després, allò que en terminologia clàssica anomenem escatologia, esperança, futur, la vida, sense la qual la tortura queda sense sentit. Lúnic missatge és la tortura en si mateixa, gratuïta i per tant banal. Per mi és precisament la seva mateixa pobresa estètica el signe de la pobresa global i conceptual de la pel.lícula. Lestètica naïf de les representacions populars de teatre descenes nadalenques o de Setmana Santa sacosten més a la imatge de bondat del Déu de lEvangeli que lestètica gran-diloqüent daquesta superpro-ducció, igualment mítica en el seu contingut, però que transmet la imatge dun Déu sàdic.
A la Bíblia, de fet, hi ha dues interpretacions de tot el que passa, i que defineixen dues postures antagòniques davant la vida i la història. I a nosaltres només ens ha arribat una daquestes dues interpretacions, perquè laltra sha mantingut pràcticament oculta des del segle IV per raons que tenen que veure amb la vinculació amb el poder.
Per exemple, el mite dAbraham. Diu la Bíblia que Déu mana a Abraham matar el seu fill Isaac, i que al final no ho fa. Sobre això hi ha dues possibles interpretacions: una que Abraham obeeix a Déu i, encara que al final no mata, Déu premia la seva obediència prometent-li una descendència fins a linfinit. És la interpretació sacrificial: cal matar, Déu porta a la mort. Però hi ha una altra lectura: Abraham desobeeix aquest Déu de la mort, i obeeix -per dir-ho dalguna manera- el Déu de la vida, i el Déu de la vida el premia prometent-li una descendència fins a linfinit. Són dues lectures contradictòries que tenen com a eix lobediència o la protesta, escollir la mort o escollir la vida.
Amb Jesucrist passa el mateix. Segons la teologia sacrificial, la Passió és lacte pel qual Déu mata Jesús per amor, és un amor que porta a la mort: Jesucrist ha de rebre el càstig perquè Déu vol que en ell conflueixi tota la humanitat pecadora. En canvi, segons laltra interpretació, Jesús mor víctima duna Llei contra la qual es va rebel.lar, una Llei de mort. La Llei contra la qual es rebel.la Jesús és la Llei de la sinagoga, de la religió, la Llei de tot poder, la Llei que esclavitza. Déu és Déu de vida, i la Passió és un acte al qual Jesús se sotmet en contra de la seva voluntat. Són dues lectures contradictòries.
La Passió de Jesús només té un sentit extraordinari a partir de la vida posterior, del record en la primera comunitat que va continuar considerant Jesús viu fins i tot després de la mort i en conseqüència el va considerar vencedor de la Llei i de la mort. Per això el veritable messianisme és el messianisme glorificat, que a la pel.lícula apareix només en els darrers cinc segons com un cromo més, sense donar-ne cap clau interpretativa. És una pel.lícula mancada desperança. Que és el missatge central que necessiten els pobres, esperança.
Una pregunta que sens dubte podem fer-nos és sobre quines han estat les intencions de lautor: la necessitat dexpressar el seu punt de vista religiós, o més aviat una manera de fer diners? O encara una tercera possibilitat: un instrument dintervenció política en la societat actual
Jo no sé quines han estat les intencions de Mel Gibson, però penso que, independentment daquestes intencions, la pel.lícula manifesta fanatisme, i una obsessió malaltissa per la sang fomenta intolerància, és una apologia de la mort. Connecta amb un cert tipus de religiositat nord-americana que podem anomenar, de forma genèrica, la dels telepredicadors, el crit, el xiscle, la compunció interna personal i la manca total de referent social i col.lectiu.
Entre els primers que veuen i aplaudeixen la pel.lícula hi ha Pat Robertson i Jerry Falwell, telepredicadors líders de lanomenada Coalició Cristiana. Tots dos representen lala més ultraconservadora de la religiositat dels Estats Units: individualisme, sentiment de culpa, obsessió per la problemàtica vinculada amb la sexualitat, lavortament, lhomo-sexualitat. En la cerimòinia religiosa funeral després de l11-S van atribuir la caiguda de les torres a un càstig de Déu a la societat nord-americana: «Déu ha aixecat el mantell de la seva misericòrdia de sobre aquest país, i ens ha castigat pels nostres pecats». Robertson i Falwell inculquen la necessitat dobeir la Llei i que aquesta obediència pugui conduir a la mort com a mort exigida per Déu i en ofrena a Déu; que si algú soposa a la voluntat dexecutar el càstig de Déu, és a dir, de matar, va contra la voluntat de Déu; que a vegades, com en el cas de Jesucrist, la mort és necessària i és un acte damor, és a dir, que matar pot ser un acte agradable a Déu. I si a això shi afegeix la concepció de poble sagrat i escollit per Déu per dur el seu missatge al món, fàcilment sarribarà a la justificació teològica de la guerra preventiva o a la necessitat datacar el món àrab com un acte dhomenatge a Déu. Recordem que Bush fa servir des del començament un llenguatge teològic i divideix el món entre leix del bé i leix del mal.
I això és el que està dient Gibson. És el missatge del poder, del poder de Déu per matar Jesús, del poder de Déu envers la humanitat, del Déu de la mort, que necessita el sacrifici per justificar el seu propi poder com a Déu.
Paraules embastades--------------------
PLATAFORMA
Salva Clarós
Solem emprar plataforma en sentit figurat per referir-nos al lloc de trobada i, al mateix temps, base dacció dun col·lectiu que expressa alguna reivindicació. El concepte de plataforma va lligat a resistència: plataforma antitransvasament, plataforma papers per tothom, plataforma del no a la guerra, o plataforma contra lespeculació... Apleguen grups socials dampli espectre, no perquè les causes que defensen tinguin necessàriament un suport massiu o majoritari, sinó perquè la gent que les defensa és de procedència heterogènia pel que fa a filiació política o tradició cultural-ideològica. La plataforma contra la construcció duna presó en tal o qual poble, per exemple, està formada per un col·lectiu certament minoritari, globalment mirat, però localment important i compacte.
Laparició ara freqüent daquestes estructures socials, a diferents punts del territori, basades en el que Oriol Nel·lo anomena identitats de resistència, posa en evidencia la proliferació de conflictes socials diversos. Daltra banda, fa palesa també la insuficiència democràtica dels actuals mecanismes de participació, de debat, i de presa de decisions. I en tercer lloc, manifesta una vocació apolítica o antipolítica de les respostes ciutadanes, que resten desconnectades de plantejaments o consensos per la transformació social, limitant-se a la recerca de solucions particulars.
Igual passa al si de lEsglésia: dones pel sacerdoci, bisbes catalans, fòrum Oriol, gent contra la divisió de la diòcesi de Barcelona... Es tracta també de col·lectius sense estructura orgànica, al servei duna reivindicació i, normalment, sense plantejaments globals o alternatius, sinó amb aportacions crítiques o propostes concretes i parcials davant duns fets determinats o duna imposició consolidada.
DIGNITAT
Tere Jorge
No renunciar a un mateix, és a dir, preservar per damunt de tota altra cosa el valor de la persona. Viure amb dignitat o morir amb dignitat vol dir no veures obligat a fer concessions que neguin o menystinguin els drets, les llibertats, lessència de la persona. La dignitat, doncs, és la llavor que ha col·locat Déu a linterior de cada persona perquè aquesta pugui reptar-la o defensar-la o humiliar-la.
Ser digne és una capacitat de lesperit. No depèn de les qualitats intel·lectuals o físiques o patrimonials... Sorprenentment, només depèn del grau de consciència que un té désser fill del mateix pare, és a dir, fill de Déu.
No sempre els condicionants físics de lexistència ni el comportament moral de les persones fan honor a la seva condició: la fam, la guerra, la incultura... però per ser concrets, les desigualtats salarials i de tracte, o bé labandonament, la soledat, o bé la discriminació de gènere o dideologia o nacionalitat, és el que soscava constantment la dignitat de lhome. Com deia algú el segle passat, el principal horror daquest món no és lholocaust sinó el silenci còmplice de la majoria.
Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)-------------------
Per picar, punxar...
Tere Jorge
GASPATXO ESCALIVAT
El gazpacho és un dels plats més tradicionals a Andalusia i Extremadura, però que pràcticament hem integrat duna manera total. Avui el presentem una mica catalanitzat: hi posarem pebrot vermell en comptes de verd i escalivarem totes les verdures en comptes de posar-les crues. Aquest gaspatxo més que per beure serà per menjar i pot ser un exemple de la capacitat integradora de la cuina catalana. Ja ho hem dit en altres ocasions, però moltes vegades en la senzillesa dels fogons samaguen grans filosofies de vida. Tant de bo la integració social fos igualment creativa i sapiguessim aprofitar els millors ingredients que cada cultura pot aportar.
Ingredients: 1 kg. de tomàquets madurs; 4 grans dall; 2 pebrots vermells; 1 ceba gran; orenga; la molla duna barra de pa de quart mullada amb vinagre; oli; sal i pebre.
Preparació: Escalivarem tots els elements vegetals: els tomàquets, els pebrots, la ceba i els alls. Un cop estan escalivats els pelem i ho posem tot en un bol gran per poder passar el pimer o si ho preferiu podeu treballar-ho amb morter. Afegim loli i el vinagre al gust però sempre mantenint les proporcions (per a cada cullerada de vinagre nhi haurà tres doli).
Tot seguit, afegim la molla de pa i ho passem novament perquè quedi ben fet, ben picat. Hi afegim aigua segons ens agradi despès, tot i tenint en compte que es tracta duna variant de gaspatxo dens. Al moment de servir-lo hi afegirem un raig doli doliva i un pessic dorenga per sobre. Es pot servir amb una mica de bacallà esqueixat i unes tàperes.
Per endreçar la vida
Salva Clarós
PARC TEMÀTIC
Si haig de triar alguna cosa que expressi lestil de viure dara, triaria el parc temàtic. Sí, tot ho classifiquem per temes! Mexplicaré: aquest producte lúdic, híbrid entre parc datraccions i museu o exposició, sha inventat per a tots aquells tipus que en un moment o altre del cicle setmanal es pregunten què farem diumenge que ve?. Sí, sí, sí... aquesta és una pregunta molt freqüent, només cal que fem memòria tots plegats.
Aquesta pregunta la genera un cert model de societat, la nostra, fruit de la cultura del treball, que organitza el temps i lespai destinant un moment i un lloc per a cada cosa. Així, el parc temàtic seria la sala de jocs, com el bar o la discoteca és el lloc de les relacions, i loficina, lespai per produir. Les nostres relacions amb els altres i amb lentorn queden condicionades per aquesta absurda separació de rols que imprimeix rigidesa a la forma que tenim de relacionar-nos i de percebre la vida. Fixem-nos si és així que fins i tot ens vestim i ens maquillem segons el lloc i el moment. La indumentària per anar al parc temàtic seria xandall i vambes. Lexplicació que us donaran és que és més còmode, però no és veritat. La raó és que amb americana i corbata un se sentiria desubicat.
El més important en el parc temàtic és no perdre pistonada i engolir tota aquella densitat dexperiència, de coneixements, de sensacions i democions que esdevenen. En entrar, el món saccelera, i a un li entra langoixa de no ser capaç de veure-ho tot. El problema, doncs, sempre és el temps... Els parcs temàtics shan fet pels tipus que no tenen temps els dies de cada dia de parar-se a contemplar una posta de sol, o escoltar el cant dels ocells, o parar atenció a un immigrant carregat de fantàstiques i inversemblants històries dignes dun guió cinematogràfic. En definitiva, tots aquells que sels escapa la vida perquè passen massa de pressa o no atinen a freqüentar els llocs veritables de la vida. Per a ells, una recreació virtual de la història, de la cultura, dels espais del planeta sempre és una invitació a repensar la pròpia existència, malauradament, però, sense possibilitat dinteracció per falta de lligams amb la realitat. Lalternativa és trencar el motlle compartimentat de les relacions temàtiques i fruir cada dia sense haver de pagar entrada.
Avui parlem amb... --------------------
SANTI BOLÍVAR, DIRECTOR DINTERMON A CATALUNYA
Josep Lligadas
Santi Bolíbar Ribas va néixer a Barcelona el 14 de març de 1953. Està casat amb Francina Planas, i té tres fills: Mireia, de 18 anys, nascuda a Barcelona, i Pau de 16 i Marc de 14, nascuts a Bolívia. És llicenciat en pedagogia, treballa a Intermon des de 1990, i des de 1999 és el director territorial de Catalunya i Andorra dIntrermon Oxfam. La cosa va començar quan lany 1986 sen va anar amb la Francina i la Mireia com a cooperant a Bolívia, i shi va passar quatre anys, durant els quals van néixer els seus altres dos fills. A la tornada, laleshores director dIntermon, Lluís Magriñà, li va proposar de treballar en làrea de sensibilització de lentitat, amb les campanyes, els projectes educatius, leditorial fins que en va assumir la direcció. Aquesta Setmana Santa volien anar al Txad tota la família, però quan els fills van acabar de decidir-se, va resultar que els bitllets shavien encarit molt i ja no era possible. Però no ve dun viatge perquè la seva feina el fa rondar molt, certament.
- Quina és, la teva feina com a director territorial?
- Bàsicament, impulsar en aquesta àrea lactivitat relacionada amb les campanyes de sensibilització i mobilització ciutadana, assegurar la proximitat amb els col.laboradors, latenció als mitjans de comunicació, la relació amb les institucions, el contacte amb les empreses, les activitats de presència pública directa Això és el que coordino des daquesta seu de Barcelona.
- Com va néixer Intermon?
- Lany 1956 neix el «Secretariado de Misión y Propaganda», com una oficina de suport als missioners que els jesuïtes de la província tarraconense tenien al Txad, a Paraguai i a Bolívia. Més tard, a lèpoca del Vaticà II i del pare Arrupe va passar a dir-se «Misión y Desarrollo», i no es limitava al suport als missioners, sinó que treballava en la lluita contra la pobresa i en lajuda al desenvolupament. I després del franquisme, sota la direcció de Lluís Magriñà, es crea Intermon, amb la intenció de ser una ONG similar a les altres que per aquell temps naixien a Europa. Es va convertir en una fundació, creada per la Companyia de Jesús, però com una institució independent. I el 1997 ens convertim en el membre espanyol dIntermon-Oxfam.
- Què és Oxfam?
- Un consorci de dotze ONG que compartim els mateixos valors i els mateixos criteris dactuació, i que hem ajuntat esforços per tenir més impacte. Hi ha quatre àrees: projectes de cooperació, ajut humanitari demergència, campanyes dabast internacional, i comerç just, tot i que en aquesta darrera no hi som totes les ONG. I cal dir també que làrea de les campanyes té dues dimensions: la pressió política en els organismes internacionals, i les campanyes de mobilització social. Totes les accions que fem van precedides duna anàlisi seriosa de les situacions i de les possibilitats, i això es fa molt millor si hi treballen diverses entitats de diversos països que si es fa sol. I aquest és el sentit de treballar plegats. Oxfam va néixer pel fet que hi havia entitats com Greenpeace, Amnistia Internacional, la Creu Roja que representaven camps dactuació importants a nivell internacional, i en canvi no nhi havia cap de cooperació al dsesenvo-lupament.
Es tracta de crear grans plataformes dacció, i aquesta necessitat la canalitzem a través dOxfam, però també daltres maneres: per exemple, ara estem fent una campanya sobre els drets laborals de les dones en cadenes globals de producció, amb motiu de les olimpíades dAtenes i pensant en la roba de les grans marques esportives que es fabrica en els països del Tercer Món, i això ho fem amb CCOO, UGT i Setem
- Però el fet desdevenir una organització tan gran i potent deu plantejar problemes
- Com tot, una evolució té avantatges i té inconvenients. Quan vaig començar, aquí hi treballaven vint persones. Ara a Intermon Oxfam nhi ha mil tres-centes, de les quals tres-centes són assalariades i mil voluntàries, amb oficines a 41 ciutats espanyoles i treballant amb projectes diversos a 33 països, i tenim 190.000 socis i col.laboradors.
Jo crec que Intermon ha crescut perquè ha sabut guanyar-se la confiança de molta gent. No és només perquè sortim per la tele i perquè fem anuncis sinó perquè molta gent dóna suport al que fem. I això és la garantia de la nostra independència. És cert que el 38 per cent del nostre pressupost ve de subvencions de les administracions, però la resta ve de les aportacions de la gent. Fem servir eines del màrqueting perquè funcionen i són eficaces. Però la gent ens dóna suport pel que pot fer a través nostre, per com pot constribuir a través nostre a les causes de la justícia global.
Tot aquest creixement certament que lhem buscat, i lhem orientat a potenciar determinades línies que hem volgut que anessin a més. Perquè ens creiem el que fem, i per tant, creiem que com més ho fem créixer, més possibilitats tindrem de fer canviar les coses.
- I els inconvenients?
- Jo, més que dinconvenients, parlaria de reptes. El primer és no perdre els valors de referència de lorganització. Valors com aquests, es viuen molt més intensament quan som poca gent, però poden diluir-se a mesura que creixem en nombre i esdevenim estructura. Nosaltres hem volgut i intentat posar per davant les persones, i per això ens definim com «Persones que creiem en la solidaritat i la justícia». I es tracta que això no sigui només discurs, sinó vivència.
Perquè el fet és que hem hagut dadaptar-nos a una organització que sha anat estructurant i dividint en àrees, grups, equips i la gent té la sensació que les decisions sallunyen, i perden capacitat dintervenir-hi Això hem intentat combatre-ho potenciant lautonomia: lautonomia dequips, de programes, de responsabilitats I així per exemple daquesta oficina no sen diu una delegació, sinó una seu.
- I tu, per què estàs ficat en tot això?
- Perquè he tingut molta sort a la vida, i vaig entrar en un lloc en què, a més de guanyar-mhi la vida de manera adequada, em permet ser feliç i disfrutar del que faig, i em dóna la possibilitat de viure la coherència entre el que penso i la meva feina, cosa que no sempre és possible per a molta gent. Jo em sento afortunat, privilegiat.
El maig del 68 jo tenia quinze anys. I aquesta idea del compromís, de la transformació del món, la vaig viure intensament, i això és el que tota la vida he intentat fer realitat. Quan érem joves vam anar a viure a Bellvitge i al Gornal, i ens vam integrar en una Església que volia estar compromesa amb els sectors populars. Després vaig guanyar-me la vida fent de mestre, que mho vaig passar molt bé, però quan em va sortir això dIntermon, vaig deixar el que feia i mhi vaig posar.
A mi linterès pel Tercer Món em va néixer en un viatge que vam fer amb la Francina per anar a veure un oncle meu jesuïta que era al Txad, i allà vam viure una tràgica situació de sequera, que em va impactar. Quan vam tornar vaig entrar de voluntari a Intermon, fins que va sortir loportunitat danar de cooperant a Bolívia, i a la tornada ja vaig entrar a treballar aquí. Certament que no és cap heroïcitat, tot això: és un itinerari que ha anat daquesta manera, i nestic molt satisfet.
- Si mires cap al conjunt del món, com veus el moment actual?
- Veig el món profundament fracturat per la pobresa i la desigualtat. Potser ho veig molt influït per la meva feina, però no puc deixar de veure-ho així.
Durant tots aquests anys de treball a Intermon he viatjat a molts lloc, a Àfrica, a Amèrica Llatina, fent el seguiment de programes i el que és evident és que la pobresa és per a mi el principal repte que té la humanitat per superar. La pobresa entesa des duna perspectiva àmplia com a exclusió i marginació, com a manca de reconeixement de drets socials i econòmics de les persones.
La pobresa constitueix una de les principals injustícies del nostre planeta. I el que és evident en aquests moments és que la globalització que està essent impulsada per les tendències neoliberals i neoconservadores dels amics den Bush agreuja aquesta injustícia
- I això té sortida?
- Sí. Nosaltres, a la festa que fem cada any, lanomenem «Dia de lEsperança». Intermon creu que és possible promoure canvis en la situació actual, a favor dels drets socials i econòmics de les persones. I són canvis a molt diferents nivells. Quan tu visites un projecte de cooperació com he fet ara fa dos mesos que vaig anar a veure vuit cooperatives de dones al sud de Mauritània, i veus que aquelles dones shan organitzat per fer front als problemes de seguretat alimentària que tenen a la regió, posant en marxa horts cooperatius amb què han millorat la nutrició familiar, veus que hi ha canvis a nivell de família, de comunitat Perquè a més, amb els excedents han pogut tenir ingressos per cobrir algunes necessitats familiars. I quan veus aquelles dones, en un país islàmic com Mauritània, actives i organitzades, amb veu i pes en les seves comunitats, veus que realment hi ha canvis.
I a un altre nivell, veus per exemple que fa uns dies, Pascal Lamy, comissari de comerç de la Unió Europea, va fer unes declaracions en què acceptava una de les peticions de la campanya dOxfam Internacional a favor dun comerç amb justícia, en què demanàvem la supressió de les subvencions als productes agrícoles europeus destinats a lexportació, que arruïnaven els petits agricultors dels països pobres, que no podien vendre en el seu propi país els seus productes, perquè resultava més barat comprar-los als països europeus Aquesta campanya ha estat una campanya important, que ha recollit milers de signatures i adhesions
Són dos exemples de com lacció de la societat civil organitzada pot provocar canvis. No serà el canvi, per dir-ho en termes cristians, duna terra vella a una terra nova, però és anar caminant.
- Per acabar, canviem descenari i parlem de lEsglésia. Què en penses, de com està ara lEsglésia?
- LEsglésia té avui un problema gravíssim, que és el problema del llenguatge. I ho dic com a pare de tres joves que se senten poc atrets, i més aviat repel.lits, per aquest llenguatge que utilitza lEsglésia en els seus sagraments, en la seva litúrgia I per altra banda continuo pensant que hi ha una Església compromesa al costat dels més pobres, que la veus sobretot en els països del Tercer Món, Amèrica i Àfrica
També penso que lEsglésia, i concretament lEsglésia catalana, hem sofert un procés de desencís, i al final tacabes cansant de picar en ferro fred. Sempre et queden les comunitats, els petits grups, però això també acaba debilitant-se si no es pot integrar en un procés més ampli.
I tinc moltes ganes que canviï larquebisbe
Puntades--------------------
PER QUÈ NO SÓN SAGRAMENT?
Quim Cervera
Si no tinc mal entès abans del Concili de Trento, que va definir els set sagraments, hi havia teòlegs, o sectors eclesials, que consideraven també sagraments altres realitats, i alhora parlaven també dunes altres accions o gests que eren els sagramentals (d´una categoria inferior als sagraments). I encara podem recordar també que dins el sagrament de l´Ordre hi ha diferents categories o graus: diaques, preveres, bisbes; a més duns altres graus que no arriben a sagraments però que també tenen un significat públic eclesial, com el lectorat i lacolitat; i encara cal recordar que abans algunes persones es quedaven com a clergues en alguna d´aquestes categories per tota la vida i d´alguna manera eren signe també de l´amor de Déu.
Ara bé, hi ha moltes realitats humanes que són veritable signe també de l´amor i de la fidelitat de Déu envers el seu poble, la humanitat. Són com els sagraments. Aquí napunto algunes:
* L´amistat fidel.
* Les unions matrimonials segones o terceres, sovint més decidides lliurement, més fidels que les primeres.
* L´amor entre les parelles homosexuals.
* L´opció de vocació per la vida religiosa.
* Els pobres i el seu sofriment.
* L´acció lliure, voluntària, gratuïta i solidària envers els exclosos (Tercer Món, Quart Món...).
* La mort violenta (el martiri era vist com un baptisme de sang: avui dia moltes persones moren violentament per alguna causa justa, o per l´agressió d´un altre, essent innocents)
* La creació artística.
* Els moviments socials d´emancipació impregnats dels humanismes en favor de la dignitat de les persones i els pobles (ecologisme, feminisme, pacifisme, solidaritat amb el Tercer Món i Quart Món, moviments juvenils, de la tercera edat, per una globalització alternativa, comerç just, empreses d´economia social, cooperativisme, economies sostenibles...).
* Les religions i tot el patrimoni ètic de la humanitat.
Les preguntes són:
* Aquestes realitats són sagraments, o quelcom semblant: sagramentals?
* Caldria cercar alguna paraula semblant per donar-hi valor en lEsglésia? Per això caldria tota una teologia, una pedagogia pastoral, unes celebracions litúrgiques de reconeixement comunitari i també una espiritualitat.
· És possible que l´Església pugui augmentar el nombre de sagraments? O si de cas, obrir, crear un altre espai reconegut de signes del Déu que és Amor i Misericòrdia envers nosaltres?
500 EDICIONS DEL PROGRAMA CREURE AVUI
Albert Dresaire
El dimarts 13 dabril es va fer, a la Sala dActes de la Caixa Laietana de Mataró, lacte de celebració del programa 500 de Creure Avui. Aquest programa és produït per iniciativa del Consell Pastoral de lArxiprestat de Mataró i semet per de Televisió de Mataró des de lany 1989. Durant lacte, el bisbe Joan Carrera va dir que el programa, a ell, li agradava molt per moltes raons. En va destacar tres:
* El Creure Avui és un fet. Didees en tenim moltes, però els fets són menys. Que un programa com aquest porti 500 edicions i 15 anys en antena permet afirmar que és un fet, i un fet consolidat.
* El Creure Avui és un programa de tothom. Un programa lliure i constructiu, on hi cap tothom, on hi tenen veu les diverses sensibilitats de la nostra Església. I això, per desgràcia, no sempre és fàcil de trobar.
* El Creure Avui és un programa comunitari. Massa sovint els projectes i les entitats depenen de persones soles. En aquest cas el programa és fruit del treball de tot un equip. Al llarg dels anys han estat moltes les persones que hi ha col·laborat. I és un programa comunitari que sobre al món; aquesta és la manera com els cristians han de transmetre el seu missatge: amb normalitat, enmig del món; en el cas que ens ocupa, en el context duna televisió local, Televisió de Mataró.
Lacte, que va comptar amb la presència de diverses autoritats, va tenir com a part central la conferència Església i Mitjans de comunicació, a càrrec dAntoni Bassas, director del programa El Matí de Catalunya Ràdio. Albert Dresaire
IMMIGRANTS: EL PP I EL PSOE
Josep Lligadas
Costa doblidar, la brillant intervenció de José María Aznar quan, al cap de pocs dies de prendre possessió per primer cop com a president del govern, va retornar uns immigrants al seu país amb mètodes considerablement indignes i, quan li van preguntar que què havia passat, va contestar allò de que «teníamos un problema y lo hemos solucionado». Els anys de govern del PP han estat un model de mala gestió en el tema de la immigració i, alhora, han estat una mostra del menyspreu de la dreta envers la dignitat de les persones. Esfereeix de pensar que, per simple desídia administrativa, 200.000 immigrants que estaven regularitzats han deixat destar-ho, perquè la renovació dels papers no sha fet a temps.
En el tema de la immigració hi ha un problema de fons, que els estats europeus, i entre ells Espanya, no es decideixen a afrontar seriosament. És allò que lantic alcalde de Mataró, i ara diputat del PSC al parlament espanyol, Manuel Mas, deia molt gràficament: que «les migracions de la fam no les atura ningú». Però alhora, també és molt important el to i lesperit amb què safronta el problema. I aquí cal dir que, en aquesta com en tantes altres coses, hi hem guanyat força, amb el canvi de govern. Mesures senzilles i òbvies, com lampliació del nombre de llocs on els immigrants puguin adreçar-se per regularitzar la seva situació, són un signe de capacitat per entendre el problema i mirar de fer-hi alguna cosa. I també ho són, és clar, altres mesures més fondes, com el previst eixamplament dels criteris de regularització. I això, tot sigui dit, malgrat el lamentable espectacle de la catedral de Barcelona.
Cal fer molt més, certament. Sobretot, cal adonar-se que només a base de lleis restrictives no es va enlloc, i impulsar iniciatives que afrontin el problema de cara. Mesures que, ben segurament, al capdavall obligaran a revisar alguns dels criteris de funcionament de la Unió Europea que ara semblen intocables. Cal fer molt més. Però el canvi de to, que bàsicament consisteix a entendre que totes les persones són persones i no problemes, ja és molt important.
CONVERTIR-SE A LISLAM PER ADOPTAR
Mercè Solé
És la notícia que posava El País del 6 de juny. Sembla que lIslam no afavoreix gaire ladopció i encara menys si es tracta de persones daltres religions. El resultat és que si vols adoptar al Marroc, thas de convertir a lIslam. Però curiosament qui té cura de lorfenat són monges franciscanes... que tassessoren i et recomanen la conversió... Sembla que el procés administratiu i el tracte són modèlics. És una mentida que acontenta tothom i davant de la qual musulmans i catòlics es posen dacord a mirar cap a una altra banda, tot i que és molt probable que linfant en definitiva no sigui educat ni en una fe ni en laltra. La nota discordant la posa el consolat espanyol, molt reticent a afavorir ladopció dinfants marroquins i que endarrereix tant com pot la concessió del visat. Daltra banda, de fet, ladopció no és tal, sinó que es limita a una tutela, que alguns jutges espanyols, a petició dels pares, converteixen en adopció contravenint les lleis internacionals. Déu nhi do.
UN RÈQUIEM MOLT GUERRER
Mercè Solé
Un dels actes del Fòrum de les Cultures ha estat lexecució a lAuditori del War Requiem de Benjamin Britten, una obra poc freqüent i esperada a Barcelona, certament un signe de pau i amb uns intèrprets excepcionals. Lúnic problema és que el preu únic de lentrada era de 100 euros per cap, preu certament dissuasiu per als salaris normalets, sobretot si hi ha més dun melòman a casa. Potser els missatges de pau només són aptes per a gent dun determinat estatus? Potser com deia un carta al director dun diari- hi havia tants convidats pel protocol que calia que el públic normal els namortitzés la despesa? Potser calia estar en línia amb el que està sent el Fòrum? Per cert, la crítica també deia que el programa de mà estava plagat derrors i ni tan sols hi constava el text del poeta Owen, bàsic per a la comprensió de lobra. En fi, com diu lalcalde Clos, els ciutadans i ciutadanes som una colla de desagraïts i desagraïdes.
Per airejar el cervell--------------------
LIGHT MUSIC FOR STRINGS
Mercè Solé
Inclòs amb obres de Brittten, Warlock i Walton al disc An english collection. Fa alguns anys a casa vam comprar aquest disc de música de cambra dautors anglesos del segle XX. I, oh sorpresa, en escoltar la breu obra de Rawsthorne (347), hi vam trobar dues peces singulars: els Segadors i lhimne de Riego. Investigant una mica, va resultar que lautor, nascut el 1905 i mort el 1971, va compondre aquesta obra per a un sindicat de músics, i es va basar en temes musicals que va conèixer en un viatge a Catalunya.
EN UN SALÓ CATALÀ
Mercè Solé
Música catalana del segle XIX per a piano. Melani Mestre. La mà de Guido
Una de les novetats daquesta col·lecció especialment dedicada a la difusió de la música catalana. Són peces curtes de Tintorer, Manent, Pujol, García Robles, Martínez Imbert, Rodríguez dAlcántara, Alió, Malats i Marshall. Molt ben trobades i ben interpretades que, certament, fan pensar en lambient romàntic i potser una mica encartronat dels salons burgesos catalans. Per a mi han estat tota una descoberta dautors significatius i que, tot i loblit en què han caigut, van fer escola a Catalunya. De veritat que està molt bé.
O VOS OMNES. MOTETS DE LESCOLANIA DE MONTSERRAT
Mercè Solé
Música religiosa de Duruflé, Segarra, Ferrer, Nicolau, Rodamilans, Casals, Fauré, Poulenc, Messiaen i Rodoreda, admirablement cantada. Encara que avui alguns dels textos catalans sonin un pèl carrinclons tenen lencant popular de lèpoca.
UNA IDEA DESTIU: VISITAR, PER EXEMPLE, VILADECANS (O QUALSEVOL ALTRA POBLE/CIUTAT SIMILAR)
Josep Lligadas
Viladecans és lexemple que li surt més immediatament a qui signa aquestes ratlles, perquè és el lloc on viu, però el suggeriment pot servir per a una bona colla de llocs similars, al Baix Llobregat, o al Barcelonès, o al Vallès La cosa consisteix a aprofitar algun dia de les vacances per passejar-se per algun daquests pobles, ara ciutats, que han crescut de manera desmesurada els darrers cinquanta anys, i que sembla que siguin només ciutats dormitori sense cap gràcia. I que en canvi, sí que en tenen, de gràcia.
Perquè té gràcia buscar lantic centre del poble, i trobar-hi edificis i racons que fan pensar en els temps passats. A vegades, segons el lloc, poden ser edificis nobles, que recorden antigues riqueses, i a vegades seran en canvi edificis senzills, que recorden històries més senzilles. Però sempre resultarà interessant de descobrir-los, i més ara quan normalment els ajuntaments han fet lesforç de presevar aquestes senyes didentitat.
I també té gràcia recórrer alguns dels barris nous, que també fan descobrir diversos processos de creació: barris de cases dautoconstrucció, blocs de pisos fets amb una certa dignitat i personalitat, apilotaments caòtics que no hi ha manera de dignificar Tot plegat és la vida de la gent, les lluites de la gent, les alegries i els dolors de la gent. I fa de bon conèixer-ho.
El retall--------------------
Jo vinc dun silenci antic i molt llarg
de gent que anomenen classes subalternes
qui perd els orígens perd identitat!
(Raimon)
Potser aquesta vegada les eleccions europees ens han fet pensar una mica més de lhabitual. Potser perquè el tema de la constitució europea es veu ja més proper, i va quedant força clar que algunes coses que, des de la nostra perspectiva, haurien de ser bàsiques, resulta que són les que estan més penjades.
Perquè lEuropa que sestà construint és una Europa de forts llaços econòmics, però de molt poca consistència social. No hi ha mecanismes que assegurin per exemple un salari mínim igual per a tothom, ni un sistema dimpostos progressius iguals per a tothom, ni una capacitat de control eficaç de la despesa energètica, ni del negoci de les armes A més, és clar, de temes que des del punt de vista democràtic haurien de ser tan obvis com el de la defensa de les llengües i cultures sense estat.
Europa és molt important, però la seva construcció sha començat a partir dels interessos del capital. Que és una manera de començar, certament, però que vol dir que tot anirà coix durant molt de temps. I que caldrà lluitar molt per aconseguir que aquests aspectes bàsics des duna perspectiva desquerres i cristiana arribin a ser el que han de ser. I per cert, parlant de perspectiva cristiana: les famoses arrels cristianes dEuropa que determinats sectors voldrien que sesmentessin explícitament a la constitució, seran autèntiques si saconsegueix una Europa digualtat i solidaritat, i en canvi no ho seran pel simple fet de fer-les constar -innecessàriament, daltra banda- en un paper.
Però encara hi ha un altre punt important, a lhora de pensar en Europa. I és que la unitat europea no deixa de ser una aspiració parcial, que pot acabar essent, simplement, una barrera més en el mapa del món. Perquè lobjectiu no és la igualtat i la justícia entre els membres de la Unió Europea, sinó la igualtat i la justícia entre els membres de la humanitat. O sigui: que als països del sud-est asiàtic no tinguin la temptació de reduir els salaris i suprimir les vacances per aconseguir que allà shi instal.lin les empreses occidentals, i que als Estats Units no es creguin amb dret a malversar sense miraments lenergia o amb dret de no sotmetres al Tribunal Penal Internacional
La lluita, ara, efectivament, és global.
DIU QUE DIVIDIRAN LA DIÒCESI DE BARCELONA
i que ho faran des de Roma, per decret, sense preguntar ni tenir en compte els barcelonins, que són els afectats.
Realment, després dun any en què, amb el nostre vot, hem canviat el govern de la Generalitat i el govern de lestat, costa de sentir-se mínimament còmode en una Església que actua així. I més encara si hom recorda que Jesucrist deia que no shavien de copiar els usos dels governs absolutistes del seu temps, sobre els quals té expressions de notable ironia, i preconitzava un funcionament participatiu dins les comunitats. Ves per on, ara que les societats intenten ser més o menys democràtiques, lEsglésia va cada cop més en sentit contrari
Veure, mirar... --------------------
LA CONSULTA SOCIAL EUROPEA: CREANT ESPAIS DE PARTICIPACIÓ
Mònica Cano
La Consulta Social Europea que es va dur a terme el 13 de juny és una de les principals activitats i accions de carrer dun procés ampli que pretén promoure la participació ciutadana, orientada a transformar la realitat en què vivim, definir la societat que volem i posar en pràctica alternatives existents per tal de construir-la, i que també anomenem Consulta Social Europea (CSE). Per això, el procés de la Consulta lentenem com un procés de transformació social col·lectiu i personal, de fons i a llarg termini en el qual moltes persones hi participem dia a dia i de forma quotidiana segons la nostra disponibilitat i les nostres possibilitats. Hi ha molts aspectes de la nostres vides, daquest món, que no funcionen i sabem que existeixen alternatives. Volem conèixer-les, compartir-les, aprofundir en elles i posar-les en pràctica. Thi apuntes?
Així, el 13 de juny, coincidint amb les eleccions europees, sortim al carrer a preguntar sobre cinc àrees temàtiques: Democràcia, Constitució europea, Guerra i altres formes de violència, Ecologia i medi ambient i Economia. I la fem coincidir amb les eleccions europees perquè volem arribar a molta gent i, sobretot, per fer més visibles i evidents les mancances del sistema de democràcia representativa que impera actualment, tot utilitzant les seves eines (lurna i el vot) duna manera molt més democràtica, creativa i participativa, i amb molts menys recursos. Els punts de consulta (meses de votació) volen esdevenir petits espais de trobada on aprofundir en els diferents temes tractats i on oferir informació per contactar amb persones i col·lectius que ja treballen aquests temes. Uns punts de trobada que ajudin a formar opinió i donin loportunitat dampliar coneixements i generar més xarxa ciutadana.
Des de Madrid, Galícia, Castella-La Manxa, les Illes Balears, País Valencià, Aragó, Andalusia, Extemadura, Castella-Lleó shan apropat al procés de la CSE, generant ja per això una xarxa ferma entre col·lectius diversos de la qual esperem alimentar-nos mútuament uns i altres.
Les preguntes de la CSE es generen i decideixen als grups locals i, per tant, això vol dir que les preguntes daquesta consulta social varien en funció de la localitat o el territori on es fa. Aquesta diferència en relació a experiències anteriors (com la consulta per a labolició del deute extern i la consulta contra la guerra) respon a que la CSE pretén ser, sobretot, un procés local de participació ciutadana i per tant, tractar també qüestions locals que ens afectin en el nostre entorn més proper i quotidià. Durant mesos hem promogut la creació despais de debat sobre les cinc àrees temàtiques ja esmentades. Hem compartit reflexions i hem posat en comú alternatives existents. A Catalunya hem realitzat quatre jornades de reflexió, debat i mostra dalternatives sobre els temes abans esmentats organitzades pels grups locals de Sant Andreu del Palomar, lEixample, Sants - Les Corts i el Masnou. Amb el treball recollit a les diferents jornades, i amb la col·laboració de persones i entitats que treballen aquests temes, hem generat les preguntes que finalment fem a la consulta.
A diversos llocs de Catalunya i lestat espanyol shan generat preguntes pròpies del territori que permetien lligar aspectes locals i aspectes globals, a lhora que copsar la opinió del veïnat sobre temes que ens són molt propis per la proximitat: a Sant Andreu de Palomar preguntant per les Casernes, a Santa Coloma de Gramenet sobre Can Zam, a lEmpordà sobre limpacte ambiental que es produeix a la seva costa.....
No hem daturar-nos aquí, cal mantenir el treball local, cal lligar aquests problemes amb qüestions globals... Potser les recomanacions de lOrganització Mundial del Comerç tenen més a veure del que creiem amb les privatitzacions de serveis que estem patint... i ens cal una mirada ampla per poder incidir duna manera més afinada a les nostres lluites quotidianes.
El darrer cap de setmana de juny farem a Barcelona una reunió estatal per tal de valorar com ha anat el 13 de juny i per on creiem que cal continuar la feina.
Finalment, volem insistir en la necessitat de donar continuïtat a processos daquest tipus, en què la nostra participació no es limita a activitats i accions puntuals sinó que va una mica més enllà i es manté de manera regular i quotidiana al llarg del temps. La teva participació personal és fonamental perquè ningú participarà per tu. Si us plau, visita la nostra web (www.consultaeuropea.org) per participar en la consulta.
Mònica Cano és membre de CSE de Sant Andreu
La palmera i la font--------------------
EL QUE EM FA VIURE
Joan Cuadrench
Sempre resulta difícil sintetitzar el que es viu més pregonament; també ho és quan et pregunten sobre el que és més important en la pròpia vida cristiana. Amb tot, sempre va bé fer aflorar el que vius normalment i adonar-te del que taguanta, especialment quan els temps són dincertesa i de sequera.
Tot seguit, algunes pinzellades del que crec que m ajuda i dóna consistència a la meva vida de fill de Déu i deixeble de Jesucrist que, segurament amb molta precarietat, procuro viure, això sí, amb joia i ben convençut que dóna sentit a la meva vida i em fa feliç, molt feliç.
- La pròpia història personal enforteix la fe cristiana. Al llarg del temps tadones que la pròpia història personal és Història de Salvació. Ara ets el que Déu tha anat fent a través de la teva família, amics, parròquia on has crescut, comunitats en les quals has viscut, els llocs, les persones, els ambients... Sobre aquests fonaments la fe sha edificat i enfortit.
Per això és tan important estar arrelat en un poble, tenir un entramat de relacions personals, formar part duna comunitat. Anar per lliure, viure sense comunitat, empobreix i posa en camí vers la increença.
- El testimoniage de moltes persones. Hi ha molts cristians que than marcat i han sigut un punt de referència: a la pròpia família, sacerdots, amics, persones concretes... En ells has pogut veure que és possible viure com Jesús, estimar i donar-se com Ell perquè has vist persones que ho han fet, moltes vegades duna manera senzilla i anònima.
Avui, més que mai, necessitem testimonis que impulsin i estimulin a viure amb joia la fe.
- La pregària. És l´aire que ens fa respirar. És el moment dobrir el cor, descoltar i de parlar a Jesucrist. Nestic aprenent cada dia una mica més, perquè no se nacaba de saber mai prou. No trobes el temps, però veus que la necessites, que és un moment de transfiguració, com Jesús en el Tabor. La pregària et transfigura, fa que la nostra vida i la nostra realitat les puguem veure a la llum de Déu i aleshores les veiem duna altra manera, nova, lluminosa.
- LEucaristia. Sense la celebració de lEucaristia no podría viure la fe; hi trobo aliment, força. És lencontre amb el Senyor, amb la seva paraula, amb la seva vida lliurada per nosaltres. És lencontre amb els germans, amb el poble cristià senzill i normal. És el moment dexpressar la joia de ser deixeble de Jesús, és el moment de portar-hi els sofriments i angoixes, les alegries i esperançes de tanta gent. També hi experimento plàsticament que formo part dun poble, el poble de Déu, sota el guiatge de lúnic bon Pastor, Jesucrist. Llàstima que no ho sapiguem expressar prou bé i no ens en sortim a convidar a participar-hi, tot dient: «Veniu i ho veureu».
- La responsabilitat del compromís. La fidelitat a la pròpia gent amb qui vius i comparteixes la fe, els llocs on estàs, també ajuden i estimulen la vivència de la pròpia fe.
Els altres, les persones amb qui et relaciones i convius, et fan veure que la fe no és per a tu sol, que no és una bombolla per a viure tranquil, sinó que et porta al compromís, que has de ser testimoni i transparència de Jesucrist allà on ets. Això et fa sentir responsable de portar la fe a la vida i per tant viure-la amb coherència. Aquesta responsabilitat testimula a enfortir la fe que vius.
- Sentir-te Església. Hi ha qui li és un entrebanc, però reconec que a mi majuda. La fe la vaig rebre a casa i a lEsglésia. No ha estat una conquesta meva, ha estat un regal que mha transmès el poble de Déu del qual formo part. Com a nivell humà rebem la llengua, la cultura, el tarannà del poble on naixem, malgrat els propis desastres i mancances.
He rebut rebut la fe a lEsglésia, que malgrat ser per cert preconciliar i tradicional, em donà un tresor.
Al llarg de la història de lEsglésia les marrades, els fracassos, el propi pecat... no han impedit que el Regne avanci i creixi, que la Bona Nova de Jesucrist arribi a la gent senzilla i això em fa tenir una mirada esperançada, procuro que ni les estructures envellides, ni el feixuc anquilosament em facin perdre la frescor de lEvangeli, sinó que mestimulin a viure la fe amb una major fidelitat i a posar el meu gra de sorra perquè el Regne avanci.
Joan Cuadrench és rector de la parròquia de Sant Sabastià, a Nou Barris de Barcelona
QUINS BENEFICIS ES PRODUIRIEN SI HI HAGUÉS DONES CAPELLANS?
Quim Cervera
Ja sabem que jurídicament dins lEsglésia catòlica no està establerta la possibilitat que les dones siguin capellans. També coneixem la inexistència de la voluntat política de la jerarquia de plantejar la qüestió. En general els teòlegs tampoc no estan massa per tal labor però alguns continuen opinant, i els biblistes continuen investigant si hi ha raons per negar aquesta possibilitat.
Però pastoralment ens hem de preguntar quins béns humans es produirien si fos així. I la consciència d´aquestes beneficis pot ser un conjunt de justificacions força raonable, que com a mínim s´ha de posar al mateix nivell que les investigacions teològiques i bíbliques.
No es tracta aquí de caure en els tòpics simplistes del paper de la dona, dels valors femenins, però sí que ens cal aprofitar del patrimoni ( i matrimoni!) que tenen realment les dones, en tota la història passada. Em refereixo a valors que sigui pel que sigui (no sabem ben bé les procedències de la diferència: segur que n´hi ha de psicològiques, i d´altres de més culturals, educatives...) aporten les dones, i són bones sensibilitats de per si mateixes. Cal que els homes els incorporem, en el que puguem, a la nostra forma de fer i de ser. Parlo de sensibilitats que fins i tot són evangèliques i pastorals, i a la vegada molt necessàries per la nostra societat avui, i per a la nostra Església.
Es tracta d´escollir per al servei eclesial, i/o evangelitzador la millor persona, la que té aquelles qualitats, i la que tots (la comunitat) veuen que pot fer-ho bé, serà feliç de fer-ho i farà feliç a d´altres, sense tenir en compte si és home o és dona.
Des de l´experiència (i aquí cada persona pot dir-hi la seva i seria bo que cadascú en fes la llista), podríem afirmar com a béns humans, i necessaris avui, procedents de les dones, si fossin capellans, els següents:
· El sentit pràctic i didàctic en les accions pastorals.
· El procurar sempre que la gent es trobi bé, saber crear un clima agradable, acollidor.
· Escoltar.
· Crear un espai on la persona es confessi, exposi la seva vida, el que li passa, amb confiança, amb seguretat i sinceritat i es pugui sentir animat, recuperat, perdonat.
· Ser més properes i més humanes que els homes en general.
· Ser més captadores dels sentiments reals, del que li passa a l´altra persona, i amb molt d´encert.
· Ser reproductores de la vida en tots els sentits: importància del menjar (banquet de fraternitat: tot va començar amb un sant sopar!); del menjar espiritual; de l´aigua, font de vida: les emocions positives d´afecte;...
Caldria que les comunitats cristianes catòliques es poguessin anar plantejant aquesta possibilitat pel bé pastoral, i també d´altres possibilitats, que també tenen altres confessions cristianes: matrimonis en què els dos siguin capellans (o bisbes), o una dona capellà (o bisbe) casada amb un home que pot col·laborar en el seu servei, o un home capellà (o bisbe), amb una dona que aporta les seves qualitats al servei de la comunitat... Potser per començar es podria ampliar a les dones lexperiència dels diaques casats.
Totes les situacions, per diferents que siguin, poden apuntar a una complementarietat cada cop mes necessària, i que cal que sigui més reconeguda, pel bé de la missió evangelitzadora i de la corresponsabilitat en la comunió eclesial.
DAVANT LEXPULSIÓ DELS IMMIGRANTS DE LA CATEDRAL
ACO (Acció Catòlica Obrera)
Davant lexpulsió del immigrants de la catedral de Barcelona que tingué lloc a la matinada del passat dia 6 de juny, creiem interessant publicar la reflexió que, amb el títol de «LEsglésia ha destar al costat de les persones més vulnerables», va fer pública el moviment ACO.
1. Una Església que genera imatges poc evangèliques
Els treballadors immigrants que shavien adreçat a la catedral per fer públiques les seves reivindicacions dobtenir el dret al treball i a lestada al nostre país nhan estat expulsats per la policia, contravenint els acords a què shavia arribat amb ells dabandonar pacíficament el lloc a les 9 del matí, acords que en canvi es van complir a lesglésia del Pi sense cap intervenció policial. Fins ara, cap responsable de larquebisbat no ha donat explicacions de qui i per què va avisar la policia.
Al costat daquest fet, hem viscut ben recentment al casament reial lactitud complaent de lesglésia amb els sectors més poderosos de la societat i, també, la seva insensibilitat davant el dolor de les persones no catòliques afectades pels atemptats a Madrid, que es manifestà en la forma que es féu el funeral destat.
Lopció preferencial pels pobres, doncs, que traspua lEvangeli, no es correspon a la imatge que en dóna lEsglésia.
2. Els homes i dones immigrants mereixen ser acollits com a fills de Déu
Els treballadors immigrants són un dels sectors més vulnerables de la nostra societat: shan vist obligats a abandonar la seva gent, el seu país, perseguits per la misèria; persones amb capacitat i voluntat de treballar, es veuen abocades a la precarietat laboral i a malviure sempre amb la por al cos de ser expulsades.
La seva precarietat és buscada per alguns sectors de la societat: les seves condicions de treball beneficien moltes empreses, pel baix cost dels treballadors, pel frau a la Seguretat Social i pel frau fiscal que comporten, i, de passada, es rebaixa el llistó de les condicions laborals en general. Lincrement daccidents laborals nés una mostra. La llei destrangeria i la seva arbitrària aplicació és, doncs, una mostra de lactitud hipòcrita de la nostra societat, que es beneficia dels immigrants però no els permet gaudir de drets laborals ni ciutadans.
3. La lluita és plural i té moltes formes
Des de lACO entenem bé què significa la migració, perquè molts de nosaltres, o els nostres pares van haver de fer aquest pas i aquest esforç. I també entenem què vol dir la seva lluita, perquè forma part de la lluita del moviment obrer, que ha fet possible el dret dels treballadors i treballadores a unes millors condicions laborals, a una educació, a una sanitat, a uns barris dignes. El dret a tenir papers és conseqüència directa del dret a viure amb dignitat i genera formes diferents de lluites.
En el pluralisme del nostre moviment, entenem que poden haver-hi organitzacions i estratègies diferents, sobre loportunitat de les quals es pot coincidir o no, però que no poden desqualificar-se o rebutjar-se a la lleugera accions com aquesta, basades en una legítima reivindicació i, que se sàpiga, pacífiques. Aconseguir millores és obligació i responsabilitat dels governs, de la societat en general i, naturalment, dels afectats.
4. Una intervenció policial poc oportuna
Perquè, en tractar-se de persones sense papers pot comportar accions legals que tinguin greus conseqüències per a elles, molt més greus que no si es tractés de gent de nacionalitat espanyola.
I perquè les esglésies han estat sempre lloc de refugi i de pau per als més pobres. Ho van ser fins i tot durant el franquisme, en condicions políticament molt més dures que les actuals. Moltes van acollir la creació dinstitucions democràtiques com han estat els sindicats, amb gran risc per part dels preveres que aleshores ho permetien. No cal que lEsglésia subscrigui necessàriament les reivindicacions que es fan al seu interior, però sí que és imprescindible lacollida i el diàleg.
Ens avergonyeix profundament lentrada de la policia en un recinte que té una gran càrrega simbòlica a Barcelona i ens comprometem a continuar treballant, cadascú des del seu entorn, la seva organització i la seva responsabilitat perquè els homes i dones treballadors puguin guanyar-se la vida amb dignitat.
MEL GIBSON: IDOLATRIA EN ESTAT PUR
Jaume Botey
Deixeu-me començar dient que la pel.lícula de Mel Gibson sobre la passió de Crist, com a pel.lícula no mha agradat. Al contrari de la majoria de pel.lícules, aquí els personatges no tenen vida, són estampes pràcticament estàtiques, quadres plàstics, marionetes. És una pel.lícula defectismes, de cromos lúnic fil conductor dels quals és la sang gratuïta i sense misteri. Sembla més aviat un festival de sadomasoquisme.
Com que ni tan sols no hi ha argument, com que està buida, tampoc la tortura no acaba fent el paper de fil conductor. Són seqüències inacabables de pallisses, fuetades i puntades de peu, lespectacularització de la brutalitat. No explica les causes de la Passió, ni el com o el per què shi va arribar, no sinteressa per la vida o els ideals de justícia de Jesús, no explica el seu enfrontament amb els poders i per tant oculta el seu missatge central. I finalment, oculta el més important, el després, allò que en terminologia clàssica anomenem escatologia, esperança, futur, la vida, sense la qual la tortura queda sense sentit. Lúnic missatge és la tortura en si mateixa, gratuïta i per tant banal. Per mi és precisament la seva mateixa pobresa estètica el signe de la pobresa global i conceptual de la pel.lícula. Lestètica naïf de les representacions populars de teatre descenes nadalenques o de Setmana Santa sacosten més a la imatge de bondat del Déu de lEvangeli que lestètica gran-diloqüent daquesta superpro-ducció, igualment mítica en el seu contingut, però que transmet la imatge dun Déu sàdic.
A la Bíblia, de fet, hi ha dues interpretacions de tot el que passa, i que defineixen dues postures antagòniques davant la vida i la història. I a nosaltres només ens ha arribat una daquestes dues interpretacions, perquè laltra sha mantingut pràcticament oculta des del segle IV per raons que tenen que veure amb la vinculació amb el poder.
Per exemple, el mite dAbraham. Diu la Bíblia que Déu mana a Abraham matar el seu fill Isaac, i que al final no ho fa. Sobre això hi ha dues possibles interpretacions: una que Abraham obeeix a Déu i, encara que al final no mata, Déu premia la seva obediència prometent-li una descendència fins a linfinit. És la interpretació sacrificial: cal matar, Déu porta a la mort. Però hi ha una altra lectura: Abraham desobeeix aquest Déu de la mort, i obeeix -per dir-ho dalguna manera- el Déu de la vida, i el Déu de la vida el premia prometent-li una descendència fins a linfinit. Són dues lectures contradictòries que tenen com a eix lobediència o la protesta, escollir la mort o escollir la vida.
Amb Jesucrist passa el mateix. Segons la teologia sacrificial, la Passió és lacte pel qual Déu mata Jesús per amor, és un amor que porta a la mort: Jesucrist ha de rebre el càstig perquè Déu vol que en ell conflueixi tota la humanitat pecadora. En canvi, segons laltra interpretació, Jesús mor víctima duna Llei contra la qual es va rebel.lar, una Llei de mort. La Llei contra la qual es rebel.la Jesús és la Llei de la sinagoga, de la religió, la Llei de tot poder, la Llei que esclavitza. Déu és Déu de vida, i la Passió és un acte al qual Jesús se sotmet en contra de la seva voluntat. Són dues lectures contradictòries.
La Passió de Jesús només té un sentit extraordinari a partir de la vida posterior, del record en la primera comunitat que va continuar considerant Jesús viu fins i tot després de la mort i en conseqüència el va considerar vencedor de la Llei i de la mort. Per això el veritable messianisme és el messianisme glorificat, que a la pel.lícula apareix només en els darrers cinc segons com un cromo més, sense donar-ne cap clau interpretativa. És una pel.lícula mancada desperança. Que és el missatge central que necessiten els pobres, esperança.
Una pregunta que sens dubte podem fer-nos és sobre quines han estat les intencions de lautor: la necessitat dexpressar el seu punt de vista religiós, o més aviat una manera de fer diners? O encara una tercera possibilitat: un instrument dintervenció política en la societat actual
Jo no sé quines han estat les intencions de Mel Gibson, però penso que, independentment daquestes intencions, la pel.lícula manifesta fanatisme, i una obsessió malaltissa per la sang fomenta intolerància, és una apologia de la mort. Connecta amb un cert tipus de religiositat nord-americana que podem anomenar, de forma genèrica, la dels telepredicadors, el crit, el xiscle, la compunció interna personal i la manca total de referent social i col.lectiu.
Entre els primers que veuen i aplaudeixen la pel.lícula hi ha Pat Robertson i Jerry Falwell, telepredicadors líders de lanomenada Coalició Cristiana. Tots dos representen lala més ultraconservadora de la religiositat dels Estats Units: individualisme, sentiment de culpa, obsessió per la problemàtica vinculada amb la sexualitat, lavortament, lhomo-sexualitat. En la cerimòinia religiosa funeral després de l11-S van atribuir la caiguda de les torres a un càstig de Déu a la societat nord-americana: «Déu ha aixecat el mantell de la seva misericòrdia de sobre aquest país, i ens ha castigat pels nostres pecats». Robertson i Falwell inculquen la necessitat dobeir la Llei i que aquesta obediència pugui conduir a la mort com a mort exigida per Déu i en ofrena a Déu; que si algú soposa a la voluntat dexecutar el càstig de Déu, és a dir, de matar, va contra la voluntat de Déu; que a vegades, com en el cas de Jesucrist, la mort és necessària i és un acte damor, és a dir, que matar pot ser un acte agradable a Déu. I si a això shi afegeix la concepció de poble sagrat i escollit per Déu per dur el seu missatge al món, fàcilment sarribarà a la justificació teològica de la guerra preventiva o a la necessitat datacar el món àrab com un acte dhomenatge a Déu. Recordem que Bush fa servir des del començament un llenguatge teològic i divideix el món entre leix del bé i leix del mal.
I això és el que està dient Gibson. És el missatge del poder, del poder de Déu per matar Jesús, del poder de Déu envers la humanitat, del Déu de la mort, que necessita el sacrifici per justificar el seu propi poder com a Déu.
Paraules embastades--------------------
PLATAFORMA
Salva Clarós
Solem emprar plataforma en sentit figurat per referir-nos al lloc de trobada i, al mateix temps, base dacció dun col·lectiu que expressa alguna reivindicació. El concepte de plataforma va lligat a resistència: plataforma antitransvasament, plataforma papers per tothom, plataforma del no a la guerra, o plataforma contra lespeculació... Apleguen grups socials dampli espectre, no perquè les causes que defensen tinguin necessàriament un suport massiu o majoritari, sinó perquè la gent que les defensa és de procedència heterogènia pel que fa a filiació política o tradició cultural-ideològica. La plataforma contra la construcció duna presó en tal o qual poble, per exemple, està formada per un col·lectiu certament minoritari, globalment mirat, però localment important i compacte.
Laparició ara freqüent daquestes estructures socials, a diferents punts del territori, basades en el que Oriol Nel·lo anomena identitats de resistència, posa en evidencia la proliferació de conflictes socials diversos. Daltra banda, fa palesa també la insuficiència democràtica dels actuals mecanismes de participació, de debat, i de presa de decisions. I en tercer lloc, manifesta una vocació apolítica o antipolítica de les respostes ciutadanes, que resten desconnectades de plantejaments o consensos per la transformació social, limitant-se a la recerca de solucions particulars.
Igual passa al si de lEsglésia: dones pel sacerdoci, bisbes catalans, fòrum Oriol, gent contra la divisió de la diòcesi de Barcelona... Es tracta també de col·lectius sense estructura orgànica, al servei duna reivindicació i, normalment, sense plantejaments globals o alternatius, sinó amb aportacions crítiques o propostes concretes i parcials davant duns fets determinats o duna imposició consolidada.
DIGNITAT
Tere Jorge
No renunciar a un mateix, és a dir, preservar per damunt de tota altra cosa el valor de la persona. Viure amb dignitat o morir amb dignitat vol dir no veures obligat a fer concessions que neguin o menystinguin els drets, les llibertats, lessència de la persona. La dignitat, doncs, és la llavor que ha col·locat Déu a linterior de cada persona perquè aquesta pugui reptar-la o defensar-la o humiliar-la.
Ser digne és una capacitat de lesperit. No depèn de les qualitats intel·lectuals o físiques o patrimonials... Sorprenentment, només depèn del grau de consciència que un té désser fill del mateix pare, és a dir, fill de Déu.
No sempre els condicionants físics de lexistència ni el comportament moral de les persones fan honor a la seva condició: la fam, la guerra, la incultura... però per ser concrets, les desigualtats salarials i de tracte, o bé labandonament, la soledat, o bé la discriminació de gènere o dideologia o nacionalitat, és el que soscava constantment la dignitat de lhome. Com deia algú el segle passat, el principal horror daquest món no és lholocaust sinó el silenci còmplice de la majoria.
Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)-------------------
Per picar, punxar...
Tere Jorge
GASPATXO ESCALIVAT
El gazpacho és un dels plats més tradicionals a Andalusia i Extremadura, però que pràcticament hem integrat duna manera total. Avui el presentem una mica catalanitzat: hi posarem pebrot vermell en comptes de verd i escalivarem totes les verdures en comptes de posar-les crues. Aquest gaspatxo més que per beure serà per menjar i pot ser un exemple de la capacitat integradora de la cuina catalana. Ja ho hem dit en altres ocasions, però moltes vegades en la senzillesa dels fogons samaguen grans filosofies de vida. Tant de bo la integració social fos igualment creativa i sapiguessim aprofitar els millors ingredients que cada cultura pot aportar.
Ingredients: 1 kg. de tomàquets madurs; 4 grans dall; 2 pebrots vermells; 1 ceba gran; orenga; la molla duna barra de pa de quart mullada amb vinagre; oli; sal i pebre.
Preparació: Escalivarem tots els elements vegetals: els tomàquets, els pebrots, la ceba i els alls. Un cop estan escalivats els pelem i ho posem tot en un bol gran per poder passar el pimer o si ho preferiu podeu treballar-ho amb morter. Afegim loli i el vinagre al gust però sempre mantenint les proporcions (per a cada cullerada de vinagre nhi haurà tres doli).
Tot seguit, afegim la molla de pa i ho passem novament perquè quedi ben fet, ben picat. Hi afegim aigua segons ens agradi despès, tot i tenint en compte que es tracta duna variant de gaspatxo dens. Al moment de servir-lo hi afegirem un raig doli doliva i un pessic dorenga per sobre. Es pot servir amb una mica de bacallà esqueixat i unes tàperes.
Per endreçar la vida
Salva Clarós
PARC TEMÀTIC
Si haig de triar alguna cosa que expressi lestil de viure dara, triaria el parc temàtic. Sí, tot ho classifiquem per temes! Mexplicaré: aquest producte lúdic, híbrid entre parc datraccions i museu o exposició, sha inventat per a tots aquells tipus que en un moment o altre del cicle setmanal es pregunten què farem diumenge que ve?. Sí, sí, sí... aquesta és una pregunta molt freqüent, només cal que fem memòria tots plegats.
Aquesta pregunta la genera un cert model de societat, la nostra, fruit de la cultura del treball, que organitza el temps i lespai destinant un moment i un lloc per a cada cosa. Així, el parc temàtic seria la sala de jocs, com el bar o la discoteca és el lloc de les relacions, i loficina, lespai per produir. Les nostres relacions amb els altres i amb lentorn queden condicionades per aquesta absurda separació de rols que imprimeix rigidesa a la forma que tenim de relacionar-nos i de percebre la vida. Fixem-nos si és així que fins i tot ens vestim i ens maquillem segons el lloc i el moment. La indumentària per anar al parc temàtic seria xandall i vambes. Lexplicació que us donaran és que és més còmode, però no és veritat. La raó és que amb americana i corbata un se sentiria desubicat.
El més important en el parc temàtic és no perdre pistonada i engolir tota aquella densitat dexperiència, de coneixements, de sensacions i democions que esdevenen. En entrar, el món saccelera, i a un li entra langoixa de no ser capaç de veure-ho tot. El problema, doncs, sempre és el temps... Els parcs temàtics shan fet pels tipus que no tenen temps els dies de cada dia de parar-se a contemplar una posta de sol, o escoltar el cant dels ocells, o parar atenció a un immigrant carregat de fantàstiques i inversemblants històries dignes dun guió cinematogràfic. En definitiva, tots aquells que sels escapa la vida perquè passen massa de pressa o no atinen a freqüentar els llocs veritables de la vida. Per a ells, una recreació virtual de la història, de la cultura, dels espais del planeta sempre és una invitació a repensar la pròpia existència, malauradament, però, sense possibilitat dinteracció per falta de lligams amb la realitat. Lalternativa és trencar el motlle compartimentat de les relacions temàtiques i fruir cada dia sense haver de pagar entrada.
Avui parlem amb... --------------------
SANTI BOLÍVAR, DIRECTOR DINTERMON A CATALUNYA
Josep Lligadas
Santi Bolíbar Ribas va néixer a Barcelona el 14 de març de 1953. Està casat amb Francina Planas, i té tres fills: Mireia, de 18 anys, nascuda a Barcelona, i Pau de 16 i Marc de 14, nascuts a Bolívia. És llicenciat en pedagogia, treballa a Intermon des de 1990, i des de 1999 és el director territorial de Catalunya i Andorra dIntrermon Oxfam. La cosa va començar quan lany 1986 sen va anar amb la Francina i la Mireia com a cooperant a Bolívia, i shi va passar quatre anys, durant els quals van néixer els seus altres dos fills. A la tornada, laleshores director dIntermon, Lluís Magriñà, li va proposar de treballar en làrea de sensibilització de lentitat, amb les campanyes, els projectes educatius, leditorial fins que en va assumir la direcció. Aquesta Setmana Santa volien anar al Txad tota la família, però quan els fills van acabar de decidir-se, va resultar que els bitllets shavien encarit molt i ja no era possible. Però no ve dun viatge perquè la seva feina el fa rondar molt, certament.
- Quina és, la teva feina com a director territorial?
- Bàsicament, impulsar en aquesta àrea lactivitat relacionada amb les campanyes de sensibilització i mobilització ciutadana, assegurar la proximitat amb els col.laboradors, latenció als mitjans de comunicació, la relació amb les institucions, el contacte amb les empreses, les activitats de presència pública directa Això és el que coordino des daquesta seu de Barcelona.
- Com va néixer Intermon?
- Lany 1956 neix el «Secretariado de Misión y Propaganda», com una oficina de suport als missioners que els jesuïtes de la província tarraconense tenien al Txad, a Paraguai i a Bolívia. Més tard, a lèpoca del Vaticà II i del pare Arrupe va passar a dir-se «Misión y Desarrollo», i no es limitava al suport als missioners, sinó que treballava en la lluita contra la pobresa i en lajuda al desenvolupament. I després del franquisme, sota la direcció de Lluís Magriñà, es crea Intermon, amb la intenció de ser una ONG similar a les altres que per aquell temps naixien a Europa. Es va convertir en una fundació, creada per la Companyia de Jesús, però com una institució independent. I el 1997 ens convertim en el membre espanyol dIntermon-Oxfam.
- Què és Oxfam?
- Un consorci de dotze ONG que compartim els mateixos valors i els mateixos criteris dactuació, i que hem ajuntat esforços per tenir més impacte. Hi ha quatre àrees: projectes de cooperació, ajut humanitari demergència, campanyes dabast internacional, i comerç just, tot i que en aquesta darrera no hi som totes les ONG. I cal dir també que làrea de les campanyes té dues dimensions: la pressió política en els organismes internacionals, i les campanyes de mobilització social. Totes les accions que fem van precedides duna anàlisi seriosa de les situacions i de les possibilitats, i això es fa molt millor si hi treballen diverses entitats de diversos països que si es fa sol. I aquest és el sentit de treballar plegats. Oxfam va néixer pel fet que hi havia entitats com Greenpeace, Amnistia Internacional, la Creu Roja que representaven camps dactuació importants a nivell internacional, i en canvi no nhi havia cap de cooperació al dsesenvo-lupament.
Es tracta de crear grans plataformes dacció, i aquesta necessitat la canalitzem a través dOxfam, però també daltres maneres: per exemple, ara estem fent una campanya sobre els drets laborals de les dones en cadenes globals de producció, amb motiu de les olimpíades dAtenes i pensant en la roba de les grans marques esportives que es fabrica en els països del Tercer Món, i això ho fem amb CCOO, UGT i Setem
- Però el fet desdevenir una organització tan gran i potent deu plantejar problemes
- Com tot, una evolució té avantatges i té inconvenients. Quan vaig començar, aquí hi treballaven vint persones. Ara a Intermon Oxfam nhi ha mil tres-centes, de les quals tres-centes són assalariades i mil voluntàries, amb oficines a 41 ciutats espanyoles i treballant amb projectes diversos a 33 països, i tenim 190.000 socis i col.laboradors.
Jo crec que Intermon ha crescut perquè ha sabut guanyar-se la confiança de molta gent. No és només perquè sortim per la tele i perquè fem anuncis sinó perquè molta gent dóna suport al que fem. I això és la garantia de la nostra independència. És cert que el 38 per cent del nostre pressupost ve de subvencions de les administracions, però la resta ve de les aportacions de la gent. Fem servir eines del màrqueting perquè funcionen i són eficaces. Però la gent ens dóna suport pel que pot fer a través nostre, per com pot constribuir a través nostre a les causes de la justícia global.
Tot aquest creixement certament que lhem buscat, i lhem orientat a potenciar determinades línies que hem volgut que anessin a més. Perquè ens creiem el que fem, i per tant, creiem que com més ho fem créixer, més possibilitats tindrem de fer canviar les coses.
- I els inconvenients?
- Jo, més que dinconvenients, parlaria de reptes. El primer és no perdre els valors de referència de lorganització. Valors com aquests, es viuen molt més intensament quan som poca gent, però poden diluir-se a mesura que creixem en nombre i esdevenim estructura. Nosaltres hem volgut i intentat posar per davant les persones, i per això ens definim com «Persones que creiem en la solidaritat i la justícia». I es tracta que això no sigui només discurs, sinó vivència.
Perquè el fet és que hem hagut dadaptar-nos a una organització que sha anat estructurant i dividint en àrees, grups, equips i la gent té la sensació que les decisions sallunyen, i perden capacitat dintervenir-hi Això hem intentat combatre-ho potenciant lautonomia: lautonomia dequips, de programes, de responsabilitats I així per exemple daquesta oficina no sen diu una delegació, sinó una seu.
- I tu, per què estàs ficat en tot això?
- Perquè he tingut molta sort a la vida, i vaig entrar en un lloc en què, a més de guanyar-mhi la vida de manera adequada, em permet ser feliç i disfrutar del que faig, i em dóna la possibilitat de viure la coherència entre el que penso i la meva feina, cosa que no sempre és possible per a molta gent. Jo em sento afortunat, privilegiat.
El maig del 68 jo tenia quinze anys. I aquesta idea del compromís, de la transformació del món, la vaig viure intensament, i això és el que tota la vida he intentat fer realitat. Quan érem joves vam anar a viure a Bellvitge i al Gornal, i ens vam integrar en una Església que volia estar compromesa amb els sectors populars. Després vaig guanyar-me la vida fent de mestre, que mho vaig passar molt bé, però quan em va sortir això dIntermon, vaig deixar el que feia i mhi vaig posar.
A mi linterès pel Tercer Món em va néixer en un viatge que vam fer amb la Francina per anar a veure un oncle meu jesuïta que era al Txad, i allà vam viure una tràgica situació de sequera, que em va impactar. Quan vam tornar vaig entrar de voluntari a Intermon, fins que va sortir loportunitat danar de cooperant a Bolívia, i a la tornada ja vaig entrar a treballar aquí. Certament que no és cap heroïcitat, tot això: és un itinerari que ha anat daquesta manera, i nestic molt satisfet.
- Si mires cap al conjunt del món, com veus el moment actual?
- Veig el món profundament fracturat per la pobresa i la desigualtat. Potser ho veig molt influït per la meva feina, però no puc deixar de veure-ho així.
Durant tots aquests anys de treball a Intermon he viatjat a molts lloc, a Àfrica, a Amèrica Llatina, fent el seguiment de programes i el que és evident és que la pobresa és per a mi el principal repte que té la humanitat per superar. La pobresa entesa des duna perspectiva àmplia com a exclusió i marginació, com a manca de reconeixement de drets socials i econòmics de les persones.
La pobresa constitueix una de les principals injustícies del nostre planeta. I el que és evident en aquests moments és que la globalització que està essent impulsada per les tendències neoliberals i neoconservadores dels amics den Bush agreuja aquesta injustícia
- I això té sortida?
- Sí. Nosaltres, a la festa que fem cada any, lanomenem «Dia de lEsperança». Intermon creu que és possible promoure canvis en la situació actual, a favor dels drets socials i econòmics de les persones. I són canvis a molt diferents nivells. Quan tu visites un projecte de cooperació com he fet ara fa dos mesos que vaig anar a veure vuit cooperatives de dones al sud de Mauritània, i veus que aquelles dones shan organitzat per fer front als problemes de seguretat alimentària que tenen a la regió, posant en marxa horts cooperatius amb què han millorat la nutrició familiar, veus que hi ha canvis a nivell de família, de comunitat Perquè a més, amb els excedents han pogut tenir ingressos per cobrir algunes necessitats familiars. I quan veus aquelles dones, en un país islàmic com Mauritània, actives i organitzades, amb veu i pes en les seves comunitats, veus que realment hi ha canvis.
I a un altre nivell, veus per exemple que fa uns dies, Pascal Lamy, comissari de comerç de la Unió Europea, va fer unes declaracions en què acceptava una de les peticions de la campanya dOxfam Internacional a favor dun comerç amb justícia, en què demanàvem la supressió de les subvencions als productes agrícoles europeus destinats a lexportació, que arruïnaven els petits agricultors dels països pobres, que no podien vendre en el seu propi país els seus productes, perquè resultava més barat comprar-los als països europeus Aquesta campanya ha estat una campanya important, que ha recollit milers de signatures i adhesions
Són dos exemples de com lacció de la societat civil organitzada pot provocar canvis. No serà el canvi, per dir-ho en termes cristians, duna terra vella a una terra nova, però és anar caminant.
- Per acabar, canviem descenari i parlem de lEsglésia. Què en penses, de com està ara lEsglésia?
- LEsglésia té avui un problema gravíssim, que és el problema del llenguatge. I ho dic com a pare de tres joves que se senten poc atrets, i més aviat repel.lits, per aquest llenguatge que utilitza lEsglésia en els seus sagraments, en la seva litúrgia I per altra banda continuo pensant que hi ha una Església compromesa al costat dels més pobres, que la veus sobretot en els països del Tercer Món, Amèrica i Àfrica
També penso que lEsglésia, i concretament lEsglésia catalana, hem sofert un procés de desencís, i al final tacabes cansant de picar en ferro fred. Sempre et queden les comunitats, els petits grups, però això també acaba debilitant-se si no es pot integrar en un procés més ampli.
I tinc moltes ganes que canviï larquebisbe
Puntades--------------------
PER QUÈ NO SÓN SAGRAMENT?
Quim Cervera
Si no tinc mal entès abans del Concili de Trento, que va definir els set sagraments, hi havia teòlegs, o sectors eclesials, que consideraven també sagraments altres realitats, i alhora parlaven també dunes altres accions o gests que eren els sagramentals (d´una categoria inferior als sagraments). I encara podem recordar també que dins el sagrament de l´Ordre hi ha diferents categories o graus: diaques, preveres, bisbes; a més duns altres graus que no arriben a sagraments però que també tenen un significat públic eclesial, com el lectorat i lacolitat; i encara cal recordar que abans algunes persones es quedaven com a clergues en alguna d´aquestes categories per tota la vida i d´alguna manera eren signe també de l´amor de Déu.
Ara bé, hi ha moltes realitats humanes que són veritable signe també de l´amor i de la fidelitat de Déu envers el seu poble, la humanitat. Són com els sagraments. Aquí napunto algunes:
* L´amistat fidel.
* Les unions matrimonials segones o terceres, sovint més decidides lliurement, més fidels que les primeres.
* L´amor entre les parelles homosexuals.
* L´opció de vocació per la vida religiosa.
* Els pobres i el seu sofriment.
* L´acció lliure, voluntària, gratuïta i solidària envers els exclosos (Tercer Món, Quart Món...).
* La mort violenta (el martiri era vist com un baptisme de sang: avui dia moltes persones moren violentament per alguna causa justa, o per l´agressió d´un altre, essent innocents)
* La creació artística.
* Els moviments socials d´emancipació impregnats dels humanismes en favor de la dignitat de les persones i els pobles (ecologisme, feminisme, pacifisme, solidaritat amb el Tercer Món i Quart Món, moviments juvenils, de la tercera edat, per una globalització alternativa, comerç just, empreses d´economia social, cooperativisme, economies sostenibles...).
* Les religions i tot el patrimoni ètic de la humanitat.
Les preguntes són:
* Aquestes realitats són sagraments, o quelcom semblant: sagramentals?
* Caldria cercar alguna paraula semblant per donar-hi valor en lEsglésia? Per això caldria tota una teologia, una pedagogia pastoral, unes celebracions litúrgiques de reconeixement comunitari i també una espiritualitat.
· És possible que l´Església pugui augmentar el nombre de sagraments? O si de cas, obrir, crear un altre espai reconegut de signes del Déu que és Amor i Misericòrdia envers nosaltres?
500 EDICIONS DEL PROGRAMA CREURE AVUI
Albert Dresaire
El dimarts 13 dabril es va fer, a la Sala dActes de la Caixa Laietana de Mataró, lacte de celebració del programa 500 de Creure Avui. Aquest programa és produït per iniciativa del Consell Pastoral de lArxiprestat de Mataró i semet per de Televisió de Mataró des de lany 1989. Durant lacte, el bisbe Joan Carrera va dir que el programa, a ell, li agradava molt per moltes raons. En va destacar tres:
* El Creure Avui és un fet. Didees en tenim moltes, però els fets són menys. Que un programa com aquest porti 500 edicions i 15 anys en antena permet afirmar que és un fet, i un fet consolidat.
* El Creure Avui és un programa de tothom. Un programa lliure i constructiu, on hi cap tothom, on hi tenen veu les diverses sensibilitats de la nostra Església. I això, per desgràcia, no sempre és fàcil de trobar.
* El Creure Avui és un programa comunitari. Massa sovint els projectes i les entitats depenen de persones soles. En aquest cas el programa és fruit del treball de tot un equip. Al llarg dels anys han estat moltes les persones que hi ha col·laborat. I és un programa comunitari que sobre al món; aquesta és la manera com els cristians han de transmetre el seu missatge: amb normalitat, enmig del món; en el cas que ens ocupa, en el context duna televisió local, Televisió de Mataró.
Lacte, que va comptar amb la presència de diverses autoritats, va tenir com a part central la conferència Església i Mitjans de comunicació, a càrrec dAntoni Bassas, director del programa El Matí de Catalunya Ràdio. Albert Dresaire
IMMIGRANTS: EL PP I EL PSOE
Josep Lligadas
Costa doblidar, la brillant intervenció de José María Aznar quan, al cap de pocs dies de prendre possessió per primer cop com a president del govern, va retornar uns immigrants al seu país amb mètodes considerablement indignes i, quan li van preguntar que què havia passat, va contestar allò de que «teníamos un problema y lo hemos solucionado». Els anys de govern del PP han estat un model de mala gestió en el tema de la immigració i, alhora, han estat una mostra del menyspreu de la dreta envers la dignitat de les persones. Esfereeix de pensar que, per simple desídia administrativa, 200.000 immigrants que estaven regularitzats han deixat destar-ho, perquè la renovació dels papers no sha fet a temps.
En el tema de la immigració hi ha un problema de fons, que els estats europeus, i entre ells Espanya, no es decideixen a afrontar seriosament. És allò que lantic alcalde de Mataró, i ara diputat del PSC al parlament espanyol, Manuel Mas, deia molt gràficament: que «les migracions de la fam no les atura ningú». Però alhora, també és molt important el to i lesperit amb què safronta el problema. I aquí cal dir que, en aquesta com en tantes altres coses, hi hem guanyat força, amb el canvi de govern. Mesures senzilles i òbvies, com lampliació del nombre de llocs on els immigrants puguin adreçar-se per regularitzar la seva situació, són un signe de capacitat per entendre el problema i mirar de fer-hi alguna cosa. I també ho són, és clar, altres mesures més fondes, com el previst eixamplament dels criteris de regularització. I això, tot sigui dit, malgrat el lamentable espectacle de la catedral de Barcelona.
Cal fer molt més, certament. Sobretot, cal adonar-se que només a base de lleis restrictives no es va enlloc, i impulsar iniciatives que afrontin el problema de cara. Mesures que, ben segurament, al capdavall obligaran a revisar alguns dels criteris de funcionament de la Unió Europea que ara semblen intocables. Cal fer molt més. Però el canvi de to, que bàsicament consisteix a entendre que totes les persones són persones i no problemes, ja és molt important.
CONVERTIR-SE A LISLAM PER ADOPTAR
Mercè Solé
És la notícia que posava El País del 6 de juny. Sembla que lIslam no afavoreix gaire ladopció i encara menys si es tracta de persones daltres religions. El resultat és que si vols adoptar al Marroc, thas de convertir a lIslam. Però curiosament qui té cura de lorfenat són monges franciscanes... que tassessoren i et recomanen la conversió... Sembla que el procés administratiu i el tracte són modèlics. És una mentida que acontenta tothom i davant de la qual musulmans i catòlics es posen dacord a mirar cap a una altra banda, tot i que és molt probable que linfant en definitiva no sigui educat ni en una fe ni en laltra. La nota discordant la posa el consolat espanyol, molt reticent a afavorir ladopció dinfants marroquins i que endarrereix tant com pot la concessió del visat. Daltra banda, de fet, ladopció no és tal, sinó que es limita a una tutela, que alguns jutges espanyols, a petició dels pares, converteixen en adopció contravenint les lleis internacionals. Déu nhi do.
UN RÈQUIEM MOLT GUERRER
Mercè Solé
Un dels actes del Fòrum de les Cultures ha estat lexecució a lAuditori del War Requiem de Benjamin Britten, una obra poc freqüent i esperada a Barcelona, certament un signe de pau i amb uns intèrprets excepcionals. Lúnic problema és que el preu únic de lentrada era de 100 euros per cap, preu certament dissuasiu per als salaris normalets, sobretot si hi ha més dun melòman a casa. Potser els missatges de pau només són aptes per a gent dun determinat estatus? Potser com deia un carta al director dun diari- hi havia tants convidats pel protocol que calia que el públic normal els namortitzés la despesa? Potser calia estar en línia amb el que està sent el Fòrum? Per cert, la crítica també deia que el programa de mà estava plagat derrors i ni tan sols hi constava el text del poeta Owen, bàsic per a la comprensió de lobra. En fi, com diu lalcalde Clos, els ciutadans i ciutadanes som una colla de desagraïts i desagraïdes.
Per airejar el cervell--------------------
LIGHT MUSIC FOR STRINGS
Mercè Solé
Inclòs amb obres de Brittten, Warlock i Walton al disc An english collection. Fa alguns anys a casa vam comprar aquest disc de música de cambra dautors anglesos del segle XX. I, oh sorpresa, en escoltar la breu obra de Rawsthorne (347), hi vam trobar dues peces singulars: els Segadors i lhimne de Riego. Investigant una mica, va resultar que lautor, nascut el 1905 i mort el 1971, va compondre aquesta obra per a un sindicat de músics, i es va basar en temes musicals que va conèixer en un viatge a Catalunya.
EN UN SALÓ CATALÀ
Mercè Solé
Música catalana del segle XIX per a piano. Melani Mestre. La mà de Guido
Una de les novetats daquesta col·lecció especialment dedicada a la difusió de la música catalana. Són peces curtes de Tintorer, Manent, Pujol, García Robles, Martínez Imbert, Rodríguez dAlcántara, Alió, Malats i Marshall. Molt ben trobades i ben interpretades que, certament, fan pensar en lambient romàntic i potser una mica encartronat dels salons burgesos catalans. Per a mi han estat tota una descoberta dautors significatius i que, tot i loblit en què han caigut, van fer escola a Catalunya. De veritat que està molt bé.
O VOS OMNES. MOTETS DE LESCOLANIA DE MONTSERRAT
Mercè Solé
Música religiosa de Duruflé, Segarra, Ferrer, Nicolau, Rodamilans, Casals, Fauré, Poulenc, Messiaen i Rodoreda, admirablement cantada. Encara que avui alguns dels textos catalans sonin un pèl carrinclons tenen lencant popular de lèpoca.
UNA IDEA DESTIU: VISITAR, PER EXEMPLE, VILADECANS (O QUALSEVOL ALTRA POBLE/CIUTAT SIMILAR)
Josep Lligadas
Viladecans és lexemple que li surt més immediatament a qui signa aquestes ratlles, perquè és el lloc on viu, però el suggeriment pot servir per a una bona colla de llocs similars, al Baix Llobregat, o al Barcelonès, o al Vallès La cosa consisteix a aprofitar algun dia de les vacances per passejar-se per algun daquests pobles, ara ciutats, que han crescut de manera desmesurada els darrers cinquanta anys, i que sembla que siguin només ciutats dormitori sense cap gràcia. I que en canvi, sí que en tenen, de gràcia.
Perquè té gràcia buscar lantic centre del poble, i trobar-hi edificis i racons que fan pensar en els temps passats. A vegades, segons el lloc, poden ser edificis nobles, que recorden antigues riqueses, i a vegades seran en canvi edificis senzills, que recorden històries més senzilles. Però sempre resultarà interessant de descobrir-los, i més ara quan normalment els ajuntaments han fet lesforç de presevar aquestes senyes didentitat.
I també té gràcia recórrer alguns dels barris nous, que també fan descobrir diversos processos de creació: barris de cases dautoconstrucció, blocs de pisos fets amb una certa dignitat i personalitat, apilotaments caòtics que no hi ha manera de dignificar Tot plegat és la vida de la gent, les lluites de la gent, les alegries i els dolors de la gent. I fa de bon conèixer-ho.
El retall--------------------
Jo vinc dun silenci antic i molt llarg
de gent que anomenen classes subalternes
qui perd els orígens perd identitat!
(Raimon)
0 comentarios